divendres, 10 d’agost del 2012

Les retallades no son cojunturals, si no sistèmiques

KRUGMAN, Paul (2012).  Acabad ya con esta crisis!Editorial Crítica
http://economia.elpais.com/economia/2012/04/27/actualidad/1335547220_456230.html 

Segons Paul Kruman (Nobel d'economia 2008), la devaluació de la pesseta era una retallada encoberta de sous. Ara això és fa obertament per refer mínimament la competitivitat perduda.

Paul Krugman,
Premi Nobel d'economia
Krugman planteja amb tota cruesa, ja fa anys, quina és la nostra realitat econòmica. A no poder davaluar la pesseta (forma encoberta que fa anys permetia als governs de baixar els sous i ens tornavem a situar en un marc més o menys compeitiu- no queda altra opció que baixar-los "de facto". És la única manera de refer la competitivitat. I així s'està fent doncs, la nova reforma laboral facilita la possibilitat que, en lloc de fer un ERO, l'empresa opti per les reduccions salarials.


Les retallades no son cojunturals, si no sistèmiques

KRUGMAN, Paul (2012).  Acabad ya con esta crisis!Editorial Crítica
http://economia.elpais.com/economia/2012/04/27/actualidad/1335547220_456230.html 

Segons Paul Kruman (Nobel d'economia 2008), la devaluació de la pesseta era una retallada encoberta de sous. Ara això és fa obertament per refer mínimament la competitivitat perduda.

Paul Krugman,
Premi Nobel d'economia
Krugman planteja amb tota cruesa, ja fa anys, quina és la nostra realitat econòmica. A no poder davaluar la pesseta (forma encoberta que fa anys permetia als governs de baixar els sous i ens tornavem a situar en un marc més o menys compeitiu- no queda altra opció que baixar-los "de facto". És la única manera de refer la competitivitat. I així s'està fent doncs, la nova reforma laboral facilita la possibilitat que, en lloc de fer un ERO, l'empresa opti per les reduccions salarials.


Evolució del concepte "democràcia"

MOSTERIN, Jesús (2008):
La cultura de la libertad
Editorial Espasa Calpe.
Col·lecció Gran Austral, Madrid 2008
Aquest llibre es pot trobar a la Biblioteca Joan Triadú (Vic)

La democracia grega
Era molt diferent a la que coneixem actualment. No la podem idealitzar, doncs tampoc era massa participativa i  hi  abundaven els demagogs, com per exemple Alcibíades, que es dedicà, sense escrúpols,  a que als atenesos  s'enfrontessin sense contemplacions amb els espartans.

Jesús Mosterín
La "democràtica" Atenes també va sotmetre a  l'expoli econòmic a quasi tota la hèlade, després de considerar que, sense ella, la resta de ciutats poc haurien pogut fer per enfrontar-se als perses i per tant, calien ser compensats amb escreix.

 Nosaltres en parlem molt de democràcia, però sorprèn el fet és que .pocs  textos antics parlin . Plató, quasi  ni l'esmenta.

Aristòtil va interessar-se'n.  Per a ell, les diverses formes de govern canvien constantment, evolucionen, es transformen...Per exemple afirmava que la democràcia condueix a la demagògia i aquesta a la tirania. Si pensem an Mussolini o Hitler, Perón, Chavez i. tants d'altres represntants electes, hauríem de donar-li la raó .

La democràcia actual
La democràcia actual  prové dels plantjements de J. Locke. Per ell, la llibertat individual  passa per davant dels interessos de l'Estat. Aquest Estat no pot ser opressiu, i per això  es convenient de dividir  el poder en legislatiu, executiu i judicial.

La demagògia, però,  s'ha enquistat també en  la  nostra democràcia. Els polítics poden fer promeses de l'estil: "aturarem la pobresa", "crearem llocs de treball"... quan en realitat això no depèn dels polítics, si no dels mateixos ciutadans.El que en tot cas pot fer el govern es impulsar una certa redistribució de la riquesa per als ciutadans.El govern ha de vetllar també garantir serveis bàsics, i donar seguretat jurídica i protecció contra la violència.
 
Com que els resultats electorals i  lapolítica concreta que es fa dia a dia no arcaven de satisfer a ningú i acostumen a ser frustrants, es tonen a produir noves eleccions que ens portaran noves frustracions. En cada nova contesa partidista, es vota menys per  l'oferta política que ens fan que no pas per la reacció: "votarem algú altre que vagi contra l'anterior", i així succesivament.

La democràcia liberal requereix que les persones confiïn en elles mateixes, no en l'Estat. A més, cal que  no actuïn com els protagonistes del "dilema del presoner", d' Albert Tuker (1905-1995). Els protagonistes d'aquest dilema son dos sospitosos detinguts per la policia i. Es poden produir 3 situacions :

  •  Un d'ells admet l'acusació i l'altre calla . Al primer li correspondran 10 anys de presó.
  • Tots dos admeten haver comés part del delicte, això els hi computarà 5 anys de presidi a cadascun.
  • Cap d'ells diu res. Això suposarà un any de presó per cadascun. 
Si ambdós haguessin haguessin callat haurien obtingut el millor resultat. Què vol dir això? Que amb massa freqüència grups professionals, sindicats, empreses...  busquen avantatges, privilegis, protecionisme que els hi pugui donar l’Estat. Son privilegis que en un principi els beneficien, però que finalment,  ho acaben distorsionant-ho tot i ens perjudiquen com en l'exemple que hem posat.

Els polítics democràtics no son més bons ni més savis que els d’una dictadura. Tenen, segons Karl Popper una avantatge, que consisteix en que la democràcia evita continuats banys de sang . Popper ens diu que cal replantejar la qüestió, i en lloc de pensar qui caldria governar, caldria treballar per pendere les mesures adients per evitar que els polítics corruptes i incompetents ens facin massa mal.

En una línia similar es manifestava W. Churchill, pel qual la democràcia és un mal sistema polític, però la resta són encara pitjors.
 
Cada vegada hi ha més consens que una bona opció es utilitzar, per a càrrecs clau, a persones desvinculades de l'àmbit directe de la política. La independència política de la Reserva Fedral d' EEUU  respecte el governva permetre frenar la greu inflació que tenia EEUU, Al 1997. Guanyades les eleccions, pels laboristes, Gordon Brown va prendre una primera decisió dràstica: renuncià per sempre al control del Banc d’Anglaterra. No cal dir que el BCE va seguir amb l’exemple.

El poder no funciona com el mercat
Per que el mercat  funcioni, cal que hi hagi iniciativa. Això es quelcom que ha faltat de manera endèmica a Espanya. Des de el Segle d'Or tenien més valor personal el  prestigi que donaven  l'herencia i els títols o les conquestes militars,que no la iniciativa individual. L'empreneduria era cosa pròpia de  jueus, altrament dits "marranos". Velázquez no volia que constessin les factures de les seves obres, doncs aspirava a títols honorífics.

Només cal veure quina imatge tant dolenta tenen els rics en les obres de Calderón, cosa que contrasta  amb l'apreci que mereixen en la cultura calvinista.

Del mercat (botiga, hiper, concessionari...) en sortim satisfets,  perquè comprem allò que volem,`però això no succeeix en la "compra" política (les eleccions, per exemple)  doncs els perdedors es senten frustrats. El monolitisme de  les ofertes partidistes, que ens deixen insatisfets, i caldria revisar-ho.

El sistema nord americà és més flexible perquè hom pot votar republicà o demòcrata, no pel "paquet" homogeni de productes que ens ofereixen, si no per que la varietat fa que el meu vot no estigui captiu d'un o altres.

Evolució del concepte "democràcia"

MOSTERIN, Jesús (2008):
La cultura de la libertad
Editorial Espasa Calpe.
Col·lecció Gran Austral, Madrid 2008
Aquest llibre es pot trobar a la Biblioteca Joan Triadú (Vic)

La democracia grega
Era molt diferent a la que coneixem actualment. No la podem idealitzar, doncs tampoc era massa participativa i  hi  abundaven els demagogs, com per exemple Alcibíades, que es dedicà, sense escrúpols,  a que als atenesos  s'enfrontessin sense contemplacions amb els espartans.

Jesús Mosterín
La "democràtica" Atenes també va sotmetre a  l'expoli econòmic a quasi tota la hèlade, després de considerar que, sense ella, la resta de ciutats poc haurien pogut fer per enfrontar-se als perses i per tant, calien ser compensats amb escreix.

 Nosaltres en parlem molt de democràcia, però sorprèn el fet és que .pocs  textos antics parlin . Plató, quasi  ni l'esmenta.

Aristòtil va interessar-se'n.  Per a ell, les diverses formes de govern canvien constantment, evolucionen, es transformen...Per exemple afirmava que la democràcia condueix a la demagògia i aquesta a la tirania. Si pensem an Mussolini o Hitler, Perón, Chavez i. tants d'altres represntants electes, hauríem de donar-li la raó .

La democràcia actual
La democràcia actual  prové dels plantjements de J. Locke. Per ell, la llibertat individual  passa per davant dels interessos de l'Estat. Aquest Estat no pot ser opressiu, i per això  es convenient de dividir  el poder en legislatiu, executiu i judicial.

La demagògia, però,  s'ha enquistat també en  la  nostra democràcia. Els polítics poden fer promeses de l'estil: "aturarem la pobresa", "crearem llocs de treball"... quan en realitat això no depèn dels polítics, si no dels mateixos ciutadans.El que en tot cas pot fer el govern es impulsar una certa redistribució de la riquesa per als ciutadans.El govern ha de vetllar també garantir serveis bàsics, i donar seguretat jurídica i protecció contra la violència.
 
Com que els resultats electorals i  lapolítica concreta que es fa dia a dia no arcaven de satisfer a ningú i acostumen a ser frustrants, es tonen a produir noves eleccions que ens portaran noves frustracions. En cada nova contesa partidista, es vota menys per  l'oferta política que ens fan que no pas per la reacció: "votarem algú altre que vagi contra l'anterior", i així succesivament.

La democràcia liberal requereix que les persones confiïn en elles mateixes, no en l'Estat. A més, cal que  no actuïn com els protagonistes del "dilema del presoner", d' Albert Tuker (1905-1995). Els protagonistes d'aquest dilema son dos sospitosos detinguts per la policia i. Es poden produir 3 situacions :

  •  Un d'ells admet l'acusació i l'altre calla . Al primer li correspondran 10 anys de presó.
  • Tots dos admeten haver comés part del delicte, això els hi computarà 5 anys de presidi a cadascun.
  • Cap d'ells diu res. Això suposarà un any de presó per cadascun. 
Si ambdós haguessin haguessin callat haurien obtingut el millor resultat. Què vol dir això? Que amb massa freqüència grups professionals, sindicats, empreses...  busquen avantatges, privilegis, protecionisme que els hi pugui donar l’Estat. Son privilegis que en un principi els beneficien, però que finalment,  ho acaben distorsionant-ho tot i ens perjudiquen com en l'exemple que hem posat.

Els polítics democràtics no son més bons ni més savis que els d’una dictadura. Tenen, segons Karl Popper una avantatge, que consisteix en que la democràcia evita continuats banys de sang . Popper ens diu que cal replantejar la qüestió, i en lloc de pensar qui caldria governar, caldria treballar per pendere les mesures adients per evitar que els polítics corruptes i incompetents ens facin massa mal.

En una línia similar es manifestava W. Churchill, pel qual la democràcia és un mal sistema polític, però la resta són encara pitjors.
 
Cada vegada hi ha més consens que una bona opció es utilitzar, per a càrrecs clau, a persones desvinculades de l'àmbit directe de la política. La independència política de la Reserva Fedral d' EEUU  respecte el governva permetre frenar la greu inflació que tenia EEUU, Al 1997. Guanyades les eleccions, pels laboristes, Gordon Brown va prendre una primera decisió dràstica: renuncià per sempre al control del Banc d’Anglaterra. No cal dir que el BCE va seguir amb l’exemple.

El poder no funciona com el mercat
Per que el mercat  funcioni, cal que hi hagi iniciativa. Això es quelcom que ha faltat de manera endèmica a Espanya. Des de el Segle d'Or tenien més valor personal el  prestigi que donaven  l'herencia i els títols o les conquestes militars,que no la iniciativa individual. L'empreneduria era cosa pròpia de  jueus, altrament dits "marranos". Velázquez no volia que constessin les factures de les seves obres, doncs aspirava a títols honorífics.

Només cal veure quina imatge tant dolenta tenen els rics en les obres de Calderón, cosa que contrasta  amb l'apreci que mereixen en la cultura calvinista.

Del mercat (botiga, hiper, concessionari...) en sortim satisfets,  perquè comprem allò que volem,`però això no succeeix en la "compra" política (les eleccions, per exemple)  doncs els perdedors es senten frustrats. El monolitisme de  les ofertes partidistes, que ens deixen insatisfets, i caldria revisar-ho.

El sistema nord americà és més flexible perquè hom pot votar republicà o demòcrata, no pel "paquet" homogeni de productes que ens ofereixen, si no per que la varietat fa que el meu vot no estigui captiu d'un o altres.

El poc apreci dels grecs al relativisme, va fer néixer la idea d'uns drets personals universals


J. Locke
MOSTERIN, Jesús (2008): La cultura de la libertad Editorial Espasa Calpe.Col·lecció Gran Austral, Madrid 2008

Els grecs veien relativistes les lleis, per això plantegen uns drets naturals que estan per sobre de les legislacions concretes. Intueixen uns drets naturals, amb els quals els individus ja naixem i que no es poden conculcar.
Ala Roma de Ciceró és comparteix la postura grega: els drets naturals estan per sobre el que diu el Senat.

Al segle XVII es veuen com una oportunitat manera d'acabar amb les guerres d'Europa, un segle especialment sagnant.

Locke ens ensenya el camí que ens portarà als nostres dies. Afirma que abans que l'Estat, ja existien drets: dret a la vida, a la llibertat, a la propietat ...Cal dir que s'accepta que cal coerció per poder fer-los efectius., però quanta menys coerció i més llibertat, millor

Els actuals drets humans (1948) sorgeixen de les recents creades Nacions Unides després de la barbàrie de II Guerra Mundial.

El poc apreci dels grecs al relativisme, va fer néixer la idea d'uns drets personals universals


J. Locke
MOSTERIN, Jesús (2008): La cultura de la libertad Editorial Espasa Calpe.Col·lecció Gran Austral, Madrid 2008

Els grecs veien relativistes les lleis, per això plantegen uns drets naturals que estan per sobre de les legislacions concretes. Intueixen uns drets naturals, amb els quals els individus ja naixem i que no es poden conculcar.
Ala Roma de Ciceró és comparteix la postura grega: els drets naturals estan per sobre el que diu el Senat.

Al segle XVII es veuen com una oportunitat manera d'acabar amb les guerres d'Europa, un segle especialment sagnant.

Locke ens ensenya el camí que ens portarà als nostres dies. Afirma que abans que l'Estat, ja existien drets: dret a la vida, a la llibertat, a la propietat ...Cal dir que s'accepta que cal coerció per poder fer-los efectius., però quanta menys coerció i més llibertat, millor

Els actuals drets humans (1948) sorgeixen de les recents creades Nacions Unides després de la barbàrie de II Guerra Mundial.

Territorialitat i llengua, una font de conflictes?

MOSTERIN, Jesús (2008): La cultura de la libertad Editorial Espasa Calpe. Col·lecció Gran Austral, Madrid 2008
GUIBERNAU, Montserrat (1997):
Nacionalismes. L’Estat nació i el nacionalisme al segle XX Editorial Proa Barcelona 1977

La llengua Albert Einstein
 Mosterin considera que està fora de lloc la defensa del principi de territorialitat aplicat a la llengua. Les fronteres canvien, la emigració transforma les regions. ..A U S A, les paperetes electorals estan impreses en 30 llengües; a New Orleas els carrers estan retolats en castellà, francès i anglès. Molt diferent de països com Bèlgica. Canadà o Catalunya, amb legislacions específiques que vinculen la llengua amb el territori,elloc vincular la llengua amb les persones, com hauria de ser.

Montserrat Gibernau explica que aquelles persones que es manifesten "no-nacionalistes" no en fan cap defensa de la seva nació per la senzilla raó que ja la tenen consolidat el seu territori i no hi ha cap perill de disgregació. Podríem dir el mateix de la llengua, doncs aquells pobles que tenen una llengua minoritària en perill d'extinció o decreixement, necessitem emprar recursos i estratègies per a la supervivència.

No obstant, cal evitar excessos nacionalistes: "Prefereixo un país amb la seva llengua encara que no tingui llibertat, que no amb llibertat i sense llengua.",deia Edmoon de Valera, primer president de la Irlanda independent.

Territorialitat i llengua, una font de conflictes?

MOSTERIN, Jesús (2008): La cultura de la libertad Editorial Espasa Calpe. Col·lecció Gran Austral, Madrid 2008
GUIBERNAU, Montserrat (1997):
Nacionalismes. L’Estat nació i el nacionalisme al segle XX Editorial Proa Barcelona 1977

La llengua Albert Einstein
 Mosterin considera que està fora de lloc la defensa del principi de territorialitat aplicat a la llengua. Les fronteres canvien, la emigració transforma les regions. ..A U S A, les paperetes electorals estan impreses en 30 llengües; a New Orleas els carrers estan retolats en castellà, francès i anglès. Molt diferent de països com Bèlgica. Canadà o Catalunya, amb legislacions específiques que vinculen la llengua amb el territori,elloc vincular la llengua amb les persones, com hauria de ser.

Montserrat Gibernau explica que aquelles persones que es manifesten "no-nacionalistes" no en fan cap defensa de la seva nació per la senzilla raó que ja la tenen consolidat el seu territori i no hi ha cap perill de disgregació. Podríem dir el mateix de la llengua, doncs aquells pobles que tenen una llengua minoritària en perill d'extinció o decreixement, necessitem emprar recursos i estratègies per a la supervivència.

No obstant, cal evitar excessos nacionalistes: "Prefereixo un país amb la seva llengua encara que no tingui llibertat, que no amb llibertat i sense llengua.",deia Edmoon de Valera, primer president de la Irlanda independent.

L'envelliment de la població actual es deu a dues causes: la baixa natalitat i l'allargament de l'esperança de vida. Hi ha, però, altres factors socials i culturals

TRUIMEREE, Pierre Jean(1996) Las poblaciones del mundo Editorial Càtedra Madid 1997

Temps enrere, pels nostres avantpassats, tenir un fill era una inversió. Ara és una despesa, especial ment si tenim en compte l'allargament de l'edat de l'escolarització.

No necessàriament, però, és una qüestió econòmica. A França i d'altres països europeus, es pot observar que moltes vegades les famílies més prolífiques són les més humils. Això vol dir que hi ha altres aspectes socials, (com per exemple l'alliberament de la dona; una dona que ja no creu que la seva funció principal dins la família sigui la funció reproductora), que tenen un pes demogràfic essencial.

El paper de la dona sotmesa a l'home ha existit i exixteix, en tenim molts exemples. Un de poc conegut però colpidor és el que ha suposat molt patiment per a moltes dones xineses.

A Xina, fins 1911, la tradició manava embolcallar els peus de les nenes. Amb el temps, el peu s'empetitia i es deformava; els dits es curvaven cap endins i es trencaven . Aquests peus es consideraven molt bonics, però la noia quasi no pdia caminar ni sortir de casa.
La nova dona alliberada farà ús dels mètodes anticonceptius. Ja fa temps que hem entrat en la segona onada d'anticonceptius. Si en la primera predominava el coits interruptus, l'abstinència o els preservatius, en la segona predomina la pastilla, el DIU i l'avortament, que es va estendre per Europa com un element assolit gràcies a les reivindicacions feministes.

En alguns països, molt especialment els de la ex-URSS, i de l'est d'Europa, l'avotament s'ha usat de manera descontrolada, i en alguns països ha provocat mes naixements que morts. El cas de Romania és significatiu: el govern va arribar a prohibir l 'avortament.

Hi ha altres factors socials i culturals que expliquen l'extraordinari envelliment que patim. Els estudis superiors s'han allargat i han inflluit en el retard de la nupcialitat. A partir dels 80 es va produï r una forta caiguda de la nupcialitat i va fer que a França el 50% de dones no casades (no necessàriament sense fills) tenien 50 anys.

No només els canvis socials i culturals tenen influència demogràfica, si no també factors com els desplaçaments periurbans que comporten les noves ciutats difuses i que suposen un entrebanc mes per la conciliació de la vida laboral i familiar.

L'envelliment de la població actual es deu a dues causes: la baixa natalitat i l'allargament de l'esperança de vida. Hi ha, però, altres factors socials i culturals

TRUIMEREE, Pierre Jean(1996) Las poblaciones del mundo Editorial Càtedra Madid 1997

Temps enrere, pels nostres avantpassats, tenir un fill era una inversió. Ara és una despesa, especial ment si tenim en compte l'allargament de l'edat de l'escolarització.

No necessàriament, però, és una qüestió econòmica. A França i d'altres països europeus, es pot observar que moltes vegades les famílies més prolífiques són les més humils. Això vol dir que hi ha altres aspectes socials, (com per exemple l'alliberament de la dona; una dona que ja no creu que la seva funció principal dins la família sigui la funció reproductora), que tenen un pes demogràfic essencial.

El paper de la dona sotmesa a l'home ha existit i exixteix, en tenim molts exemples. Un de poc conegut però colpidor és el que ha suposat molt patiment per a moltes dones xineses.

A Xina, fins 1911, la tradició manava embolcallar els peus de les nenes. Amb el temps, el peu s'empetitia i es deformava; els dits es curvaven cap endins i es trencaven . Aquests peus es consideraven molt bonics, però la noia quasi no pdia caminar ni sortir de casa.
La nova dona alliberada farà ús dels mètodes anticonceptius. Ja fa temps que hem entrat en la segona onada d'anticonceptius. Si en la primera predominava el coits interruptus, l'abstinència o els preservatius, en la segona predomina la pastilla, el DIU i l'avortament, que es va estendre per Europa com un element assolit gràcies a les reivindicacions feministes.

En alguns països, molt especialment els de la ex-URSS, i de l'est d'Europa, l'avotament s'ha usat de manera descontrolada, i en alguns països ha provocat mes naixements que morts. El cas de Romania és significatiu: el govern va arribar a prohibir l 'avortament.

Hi ha altres factors socials i culturals que expliquen l'extraordinari envelliment que patim. Els estudis superiors s'han allargat i han inflluit en el retard de la nupcialitat. A partir dels 80 es va produï r una forta caiguda de la nupcialitat i va fer que a França el 50% de dones no casades (no necessàriament sense fills) tenien 50 anys.

No només els canvis socials i culturals tenen influència demogràfica, si no també factors com els desplaçaments periurbans que comporten les noves ciutats difuses i que suposen un entrebanc mes per la conciliació de la vida laboral i familiar.

Els bancs tindran que tornar els diners del rescat

http://economia.elpais.com/economia/2012/05/11/actualidad/1336732500_702749.html

Tindran que retornar 15.000 milions a un 10% d'interès
El minisre d'economia Luis de Guindos
 Les ajudes a la banca d'aquest maig del 2012, es donaran en forma de bons convertibles.Aquests bons funcionen com un préstec a tipus d'interès propers al 10% però es converteixen en accions en cas de dificultats. El reemborsament és a un termini de 5 anys 

Els bancs tindran que tornar els diners del rescat

http://economia.elpais.com/economia/2012/05/11/actualidad/1336732500_702749.html

Tindran que retornar 15.000 milions a un 10% d'interès
El minisre d'economia Luis de Guindos
 Les ajudes a la banca d'aquest maig del 2012, es donaran en forma de bons convertibles.Aquests bons funcionen com un préstec a tipus d'interès propers al 10% però es converteixen en accions en cas de dificultats. El reemborsament és a un termini de 5 anys 

Malthus no tenia raó: si que hi ha suficients recursos alimentaris per la humanitat

Thumerelle, Pierre-Jean(1996): Las poblaciónes en el mundo. Cátedra, Madrid 1997

No només la "revolució verda" demostra les errades del maltusianisme, si no que els mateixos creixements productius de la revolució industrial invaliden la seva teoria dels "rendiments decreixents"

Thomas Robert Maltus considerava que
l'augment de la població frenava
el creixement de recuros alimentaris
per a le futures generacio
Durante milenios, los hombres sólo han podido resolver los problemas planteados por su crecimiento demográfico extendiendo las tierras cultivadas con la desforestación o colonizando países vacíos o casi vacíos más lejanos. Así es como desaparece el bosque de la mayor parte de las llanuras de Europa y Asia oriental para dejar paso a los campos. Así es como las expediciones, más o menos aventuradas al principio, permitieron a grupos minúsculos de hombres extenderse desde los grandes focos de poblamiento. Si los límites alimentarios impuestos por la naturaleza al número de hombres eran casi inexistentes en estas tierras vacías, la población inicial siempre era demasiado poco numerosa para permitir a estos grupos hacerse demasiado importantes durante mucho tiempo, a falta de aportación migratoria regular.


"La revolución industrial y la transición demográfica introdujeron durante el siglo XIX en Europa, en América del Norte y en Australia, y más tarde en Rusia y Japón, una nueva dimensión: el desarrollo de la especie se aceleró bruscamente, sin necesidad de aumentar las superficies cultivables y el número de agricultores, gracias al aumento masivo de los rendimientos agrícolas, lo que modificaba completamente la situación. Las actividades dominantes de los hombres pasaron a ser las actividades industriales y terciarias, que sacan todo el partido posible de la concentración de hombres, pero que devoran las materias primas de toda la tierra. Han generado un nuevo tipo de poblamiento,en cuencas industriales y mineras, dando al fenómeno urbano una dimensión completamente diferente. Han provocado un gigantesco movimiento de las poblaciones y migraciones masivas sin precedente, facilitadas por el ferrocarril y el barco de vapor, y más adelante por el automóvil y el avión. Sobre todo, han permitido una densificación casi ilimitada; en menos de dos siglos, la población de los Países Bajos se ha quintuplicado, las del Reino Unido y Alemania se han cuadruplicado, lo que no ha impedido a estos países enviar una masa de emigrantesa los países nuevo".

Població i ocupació del territori
Població concentrada sols a algunes zones
L'autor del llibre ens presenta una ocupació del territori desigual entre zones habitables i no habitables.
Nordamericà , Europa , Àfrica (Ecepte la zona dels grans llaccs) no tenen excessiva població en termes absoluts, .però íi un gran grau de cncentració demogràfica. En canvi Japó, Corea, Taiwan, sud-est asiàtic son zones densament poblades en quasi la seva totalitat.

En canvi, EEUU i Candà tingin la meitat de la seva població concentrada a l'entorn dels Grans Llacs i la densament poblada zona nord, al costat de l'Atlàntic.. A Europa podriem tirar una línia vertical que anés de la zona d'Holanda i el Rin fins el nord d'Itàlia. Seria l'espina dorsal de la nostra zona de més població.


La totalitat del continent americà és, en conjunt, poc poblat,si exceptuem les Antilles. Ara bé , hi ha zones, com per exemple l'altiplà mexicà entre d'altres, que són compltamnet desertes o poc poblades. . Altres, com l'altiplà bolibià, on h iha Potosíñ son zones desèrtiques i no massa pobaldes, però on es treballa per extreure metalls, a més de 4000 metres, com tamé a Xile, a moltes mines de coure a 4000 m. Les dificultats de viure a aquesta alçada en dificulen les aglomeracions.

Deserts i deserts verds
Hi ha moltes de zones despoblades on la vida és molt difícil:.al Sahara (desert de Núbia, a Líbia), el desrt de Mauritània, o bé el de Rub Al Jaali i el de Nafud a Iran, el de Rajastàn en Afganistan, el Karakum a l'Uzbekitsan, el Gran Desert Salat i el de Lut, a l'Iran

A tocar el desert, la vida sols és possible a les ribes de grans rius, com el Nigeo el Nil. Alguns wuadis sumnistren aigua als cada vegada més escassos caravaners.

Podem parlar també de deserts verds: com és el , Congo, Guayana francesa,Surinam, Papua Nova guinea...

Malthus no tenia raó: si que hi ha suficients recursos alimentaris per la humanitat

Thumerelle, Pierre-Jean(1996): Las poblaciónes en el mundo. Cátedra, Madrid 1997

No només la "revolució verda" demostra les errades del maltusianisme, si no que els mateixos creixements productius de la revolució industrial invaliden la seva teoria dels "rendiments decreixents"

Thomas Robert Maltus considerava que
l'augment de la població frenava
el creixement de recuros alimentaris
per a le futures generacio
Durante milenios, los hombres sólo han podido resolver los problemas planteados por su crecimiento demográfico extendiendo las tierras cultivadas con la desforestación o colonizando países vacíos o casi vacíos más lejanos. Así es como desaparece el bosque de la mayor parte de las llanuras de Europa y Asia oriental para dejar paso a los campos. Así es como las expediciones, más o menos aventuradas al principio, permitieron a grupos minúsculos de hombres extenderse desde los grandes focos de poblamiento. Si los límites alimentarios impuestos por la naturaleza al número de hombres eran casi inexistentes en estas tierras vacías, la población inicial siempre era demasiado poco numerosa para permitir a estos grupos hacerse demasiado importantes durante mucho tiempo, a falta de aportación migratoria regular.


"La revolución industrial y la transición demográfica introdujeron durante el siglo XIX en Europa, en América del Norte y en Australia, y más tarde en Rusia y Japón, una nueva dimensión: el desarrollo de la especie se aceleró bruscamente, sin necesidad de aumentar las superficies cultivables y el número de agricultores, gracias al aumento masivo de los rendimientos agrícolas, lo que modificaba completamente la situación. Las actividades dominantes de los hombres pasaron a ser las actividades industriales y terciarias, que sacan todo el partido posible de la concentración de hombres, pero que devoran las materias primas de toda la tierra. Han generado un nuevo tipo de poblamiento,en cuencas industriales y mineras, dando al fenómeno urbano una dimensión completamente diferente. Han provocado un gigantesco movimiento de las poblaciones y migraciones masivas sin precedente, facilitadas por el ferrocarril y el barco de vapor, y más adelante por el automóvil y el avión. Sobre todo, han permitido una densificación casi ilimitada; en menos de dos siglos, la población de los Países Bajos se ha quintuplicado, las del Reino Unido y Alemania se han cuadruplicado, lo que no ha impedido a estos países enviar una masa de emigrantesa los países nuevo".

Població i ocupació del territori
Població concentrada sols a algunes zones
L'autor del llibre ens presenta una ocupació del territori desigual entre zones habitables i no habitables.
Nordamericà , Europa , Àfrica (Ecepte la zona dels grans llaccs) no tenen excessiva població en termes absoluts, .però íi un gran grau de cncentració demogràfica. En canvi Japó, Corea, Taiwan, sud-est asiàtic son zones densament poblades en quasi la seva totalitat.

En canvi, EEUU i Candà tingin la meitat de la seva població concentrada a l'entorn dels Grans Llacs i la densament poblada zona nord, al costat de l'Atlàntic.. A Europa podriem tirar una línia vertical que anés de la zona d'Holanda i el Rin fins el nord d'Itàlia. Seria l'espina dorsal de la nostra zona de més població.


La totalitat del continent americà és, en conjunt, poc poblat,si exceptuem les Antilles. Ara bé , hi ha zones, com per exemple l'altiplà mexicà entre d'altres, que són compltamnet desertes o poc poblades. . Altres, com l'altiplà bolibià, on h iha Potosíñ son zones desèrtiques i no massa pobaldes, però on es treballa per extreure metalls, a més de 4000 metres, com tamé a Xile, a moltes mines de coure a 4000 m. Les dificultats de viure a aquesta alçada en dificulen les aglomeracions.

Deserts i deserts verds
Hi ha moltes de zones despoblades on la vida és molt difícil:.al Sahara (desert de Núbia, a Líbia), el desrt de Mauritània, o bé el de Rub Al Jaali i el de Nafud a Iran, el de Rajastàn en Afganistan, el Karakum a l'Uzbekitsan, el Gran Desert Salat i el de Lut, a l'Iran

A tocar el desert, la vida sols és possible a les ribes de grans rius, com el Nigeo el Nil. Alguns wuadis sumnistren aigua als cada vegada més escassos caravaners.

Podem parlar també de deserts verds: com és el , Congo, Guayana francesa,Surinam, Papua Nova guinea...

Treure un nou medicament al mercat és molt car

Adaptació de Los recortes del gasto sanitario ponen en peligro la I+D farmacéuticaEl País, 2 de juny del 2012

La indústria farmacéutica es todavia, junto con la del automóvil, la que invierte más en investigación y desarrollo en España, por delante de sectores como las telecomunicaciones y la aeronáutica. Representa aproximadamente el 22% de I+D realizada por la indústria española.
El coste medio de sacar un nuevo medicamento al mercado es de unos 1000 millones de euros. Supone entre 10 i 12 años de investigación arriesgada, ya que por cada fármaco que recibe el permiso de la agencia reguladora para que pueda empezar a comercializarse se analizan más de 10.000 moléculas. Si llega a la fase clínica tiene un 21,5% de posibilidades de ser aprovada. Solo tres de cada diez medicamentos comercializados generan ingresos que superan los costes de la Investigación + Desarrollo.

Además, una vez aprovado, el desarrollo del fármaco puede entrar en un proceso que puede durr 12 años. Sobre el compuesto se realizan diferentes ensayos en vivo i in vitro para confirmar su seguridad. Estos resultados pasan por las agencias reguladoras, que serán las que decidan si se pueden inicar los ensayos clínicos con humanos. En España, esta responsabilidad recae sobre la Agencia Española de Medicamentos Sanitarios.Actualmente muchos medicamentos de marca que han perdido la patente ya se encuentran en el mismo nivel de precio que los genéricos. Mientras, la facturación de genéricos se ha disparado un 32% en el último año y han experimentado una caída del 7% de los ingresos, lo que pone en jaque la I+D del sector. Según Farmaindústria se espera que la inversión disminuya 300 millones al año.

Treure un nou medicament al mercat és molt car

Adaptació de Los recortes del gasto sanitario ponen en peligro la I+D farmacéuticaEl País, 2 de juny del 2012

La indústria farmacéutica es todavia, junto con la del automóvil, la que invierte más en investigación y desarrollo en España, por delante de sectores como las telecomunicaciones y la aeronáutica. Representa aproximadamente el 22% de I+D realizada por la indústria española.
El coste medio de sacar un nuevo medicamento al mercado es de unos 1000 millones de euros. Supone entre 10 i 12 años de investigación arriesgada, ya que por cada fármaco que recibe el permiso de la agencia reguladora para que pueda empezar a comercializarse se analizan más de 10.000 moléculas. Si llega a la fase clínica tiene un 21,5% de posibilidades de ser aprovada. Solo tres de cada diez medicamentos comercializados generan ingresos que superan los costes de la Investigación + Desarrollo.

Además, una vez aprovado, el desarrollo del fármaco puede entrar en un proceso que puede durr 12 años. Sobre el compuesto se realizan diferentes ensayos en vivo i in vitro para confirmar su seguridad. Estos resultados pasan por las agencias reguladoras, que serán las que decidan si se pueden inicar los ensayos clínicos con humanos. En España, esta responsabilidad recae sobre la Agencia Española de Medicamentos Sanitarios.Actualmente muchos medicamentos de marca que han perdido la patente ya se encuentran en el mismo nivel de precio que los genéricos. Mientras, la facturación de genéricos se ha disparado un 32% en el último año y han experimentado una caída del 7% de los ingresos, lo que pone en jaque la I+D del sector. Según Farmaindústria se espera que la inversión disminuya 300 millones al año.

Política econòmica del franquisme

MOSTERIN, Jesús (2008):
La cultura de la libertad Editorial Espasa Calpe. Col·lecció Gran Austral, Madrid 2008

Dretes i esquerres
  • En mayode 1789, se reunieron por última vez los Estados Generales de la monarquia francesa, donde cada estamento tenia su lugar asignado. En la cabecera de la gran sala hipóstila de los Menudos Placeres, bajo un enorme dosel escarlata , se sentaba Luis XVI en su trono dorado. A su derecha tomaba asiento el clero; a su izquierda, la aristocracia y enfrente, al otro extremo de la sala, el tercer estado -es decir, los que no eran clérigos ni aristócratas-.Se votava si o no, colocandose uno físicamente a la derecha o a la izquierda del presidente de la Asamblea. A partir de entonces, las nociones espaciales de derecha o la izquierda pasaron a adquirir un significado político. Se era tanto más de izquierdas cúanto más decididamente se estaba por la introducción de cambios drásticos en el antiguo régimen.(pàg. 95)


Era Franco d'esquerres?

  • Lo habria sido si se identifica la izquierda con la antiglobalización, la empresa pública y la inflexiblidad en la contratación laboral.
  • El general Franco nunca comprendió los mecanismos del mercado. Su política económica se basaba en la regimentación autártica intervencionista, completada por la deamagogia social y la negación de todo tipo de cambios, conflictos y problemas. El ideal franquista consistía en un mundo estático, donde nada se moviera: matrimonios sin divorcio, empleos sin despido, empresas sin quiebra, alquileres congelados. <8pàg 97)

Delictes monetaris

  • "Con Franco era un "delito monetario" que un ciudadano español sacase su dinero honestamente ganado fuera del país o que invirtiese sus ahorros o comprase una casa en el extranjero. Incluso había un " juez de delitos monetarios" que todavia en 1985, diez años después de la muerte del caudillo, procesó al eminente jurista Eduardo García Enterría por sacar dinero para ayudar a su hija que vivía en Suiza. Un inglés o un alemán o un americano o un japonés tenían que pagar impuestos; pero luego podían gastar o invertir su dinero donde les diese la gana y sin pedir permiso a ningún burócrata.
  • El españolito seguía siendo menor de edad. Miles de suizos eran bienbenidos si venían a comprar un Chalé en España, pero si un español compraba un chalé en Suiza, se lo procesava por delitos monetarios. La legislación de delitos monetarios fue introducida en España por Franco, que a su vez, la copió de Hitler, que la había inventado en Alemania para confiscaar los bienes de los judíos que huían de la persecución nazi y trataban de salvar algo de su patrimonio.

Innovilisme económic: impossibilitat de tenir una vivenda en lloguer

  • Franco, en sus leyes, consagró un modelo que hacía prácticamnete imposible el alquiler de viviendas. Los propietarios ya nunca podrían disponer de sus propios pisos si estos estaban ocupados por sus inquilinos. Los alquileres de "renta antigua" quedaban congelados y los viejos contratos quedaban indefinidamente prorrogados. Había pisos enormes y lujosísismos en las calles más elegantes, cuyos inquilinos, por ser de "renta antigua" segían pagando un alquiler ridículo.
  • Mientras todos los precios subían como la espuma, los alquileres no. España se convirtió en el país de Europa con menos viviendas de alquiler y con los alquileres más caros. Nadie que tuviera un piso se atrevía a alquilarlo; preferia dejarlo vacío. Miguel Boyer inició en 1985 la liberalización de los alquileres, pero la libertad de alquiler que introdujo (solo limitada por el período mínimo de dos años en los contratos) pareció demasiado atrevida y fue considerablemente aguada en 1994. De hecho, hoy, no se ha roto el rígido esquema franquista. (...) Dada la maraña legal y lentitud de la justícia, no hay manera de echar en un plazo razonable a los inquilinos morosos o gamberros que se niegan a pagar el alquiler o se dedican a destrozar el piso.

Política econòmica del franquisme

MOSTERIN, Jesús (2008):
La cultura de la libertad Editorial Espasa Calpe. Col·lecció Gran Austral, Madrid 2008

Dretes i esquerres
  • En mayode 1789, se reunieron por última vez los Estados Generales de la monarquia francesa, donde cada estamento tenia su lugar asignado. En la cabecera de la gran sala hipóstila de los Menudos Placeres, bajo un enorme dosel escarlata , se sentaba Luis XVI en su trono dorado. A su derecha tomaba asiento el clero; a su izquierda, la aristocracia y enfrente, al otro extremo de la sala, el tercer estado -es decir, los que no eran clérigos ni aristócratas-.Se votava si o no, colocandose uno físicamente a la derecha o a la izquierda del presidente de la Asamblea. A partir de entonces, las nociones espaciales de derecha o la izquierda pasaron a adquirir un significado político. Se era tanto más de izquierdas cúanto más decididamente se estaba por la introducción de cambios drásticos en el antiguo régimen.(pàg. 95)


Era Franco d'esquerres?

  • Lo habria sido si se identifica la izquierda con la antiglobalización, la empresa pública y la inflexiblidad en la contratación laboral.
  • El general Franco nunca comprendió los mecanismos del mercado. Su política económica se basaba en la regimentación autártica intervencionista, completada por la deamagogia social y la negación de todo tipo de cambios, conflictos y problemas. El ideal franquista consistía en un mundo estático, donde nada se moviera: matrimonios sin divorcio, empleos sin despido, empresas sin quiebra, alquileres congelados. <8pàg 97)

Delictes monetaris

  • "Con Franco era un "delito monetario" que un ciudadano español sacase su dinero honestamente ganado fuera del país o que invirtiese sus ahorros o comprase una casa en el extranjero. Incluso había un " juez de delitos monetarios" que todavia en 1985, diez años después de la muerte del caudillo, procesó al eminente jurista Eduardo García Enterría por sacar dinero para ayudar a su hija que vivía en Suiza. Un inglés o un alemán o un americano o un japonés tenían que pagar impuestos; pero luego podían gastar o invertir su dinero donde les diese la gana y sin pedir permiso a ningún burócrata.
  • El españolito seguía siendo menor de edad. Miles de suizos eran bienbenidos si venían a comprar un Chalé en España, pero si un español compraba un chalé en Suiza, se lo procesava por delitos monetarios. La legislación de delitos monetarios fue introducida en España por Franco, que a su vez, la copió de Hitler, que la había inventado en Alemania para confiscaar los bienes de los judíos que huían de la persecución nazi y trataban de salvar algo de su patrimonio.

Innovilisme económic: impossibilitat de tenir una vivenda en lloguer

  • Franco, en sus leyes, consagró un modelo que hacía prácticamnete imposible el alquiler de viviendas. Los propietarios ya nunca podrían disponer de sus propios pisos si estos estaban ocupados por sus inquilinos. Los alquileres de "renta antigua" quedaban congelados y los viejos contratos quedaban indefinidamente prorrogados. Había pisos enormes y lujosísismos en las calles más elegantes, cuyos inquilinos, por ser de "renta antigua" segían pagando un alquiler ridículo.
  • Mientras todos los precios subían como la espuma, los alquileres no. España se convirtió en el país de Europa con menos viviendas de alquiler y con los alquileres más caros. Nadie que tuviera un piso se atrevía a alquilarlo; preferia dejarlo vacío. Miguel Boyer inició en 1985 la liberalización de los alquileres, pero la libertad de alquiler que introdujo (solo limitada por el período mínimo de dos años en los contratos) pareció demasiado atrevida y fue considerablemente aguada en 1994. De hecho, hoy, no se ha roto el rígido esquema franquista. (...) Dada la maraña legal y lentitud de la justícia, no hay manera de echar en un plazo razonable a los inquilinos morosos o gamberros que se niegan a pagar el alquiler o se dedican a destrozar el piso.

Creix l'agricultura a l'Àfrica

L'Eurropa de l'est també resulta molt atractiva pels inversors. Una hectàrea val 3000 euros a Rumania. La mitjana europea està entre 10.000 o 15.000 euros. A Bulgaria, les empreses espanyoles tenen 44.000 hectàrees.
No tot, però, són aliments. Els biocarburants tiben amb força. Desenes de multinacionals conreuen canya de sucre, blat de moro, d'oli de palma, yuca, jatropha...L'empresa espanyola Aurantia va arribar a un acord amb la República Democràtica del Congo de produïr biodiesel amb oli de palma en milers d'hectàrees.

Aquesta situació ha suscitat a fortes crítiques des de les ONG, com per exemple, Veterinaris sense fronteres. No obstant, la ONU defensa aquest augment dels conreus, ja des de la crisi alimentària del 2008, la ONU va començar a veure-hi una oporunitat pels països subdesenvolupats. Segons Sandra Avilés, de la FAO s'hauria d'aconseguir "fomentar la inversió internacional en explotacions agrícoles". El Banc Mundial ho recolza: "hi ha 445 milions d'hectàrees de terra amb potencial agrícola en el món que no s'estan utilitzant".


Creix l'agricultura a l'Àfrica

L'Eurropa de l'est també resulta molt atractiva pels inversors. Una hectàrea val 3000 euros a Rumania. La mitjana europea està entre 10.000 o 15.000 euros. A Bulgaria, les empreses espanyoles tenen 44.000 hectàrees.
No tot, però, són aliments. Els biocarburants tiben amb força. Desenes de multinacionals conreuen canya de sucre, blat de moro, d'oli de palma, yuca, jatropha...L'empresa espanyola Aurantia va arribar a un acord amb la República Democràtica del Congo de produïr biodiesel amb oli de palma en milers d'hectàrees.

Aquesta situació ha suscitat a fortes crítiques des de les ONG, com per exemple, Veterinaris sense fronteres. No obstant, la ONU defensa aquest augment dels conreus, ja des de la crisi alimentària del 2008, la ONU va començar a veure-hi una oporunitat pels països subdesenvolupats. Segons Sandra Avilés, de la FAO s'hauria d'aconseguir "fomentar la inversió internacional en explotacions agrícoles". El Banc Mundial ho recolza: "hi ha 445 milions d'hectàrees de terra amb potencial agrícola en el món que no s'estan utilitzant".


Borrasques, anticiclons, sistemes frontals...protagonistes del temps

BANQUERI, Eduardo: El tiempo. Ed. Perramón, Guías de Campo, Barcelona 2005.
FORBES, Scout: El clima. RBA Revistes/La magrana, Barcelona 202
VARIS AUTORS (Equipo de El Tiempo de TVE): El libro del tiempo. Ed. Espasa, madrid 2011
MEDINA, Mariano: La mar y el tiempo. Barcelona, editorial Juventud, Barcelona 1974

L'aigua i l'aire s'escalfen o refreden a ritmes diferents
Els canvis metereològics i, en consequència, el clima de les diverses regions del planeta, es deuen, fonamentalment, a que la terra i el mar s'escalfen i refreden a ritmes diferents: l'aigua s'escalfa ràpid i es refreda lentament, mentre que la massa terrestre ho fa en sentit contrari: s'escalfa depressa i es refreda també de pressa .L'aire fred té més molècules que el calent, per això pesa més i tendeix a baixar. Les molècules de l'aire calent, menys nombroses que les de l'aire fred, xoquen entre elles i per tant tendeixen a expandir-se: per això l'aire calent puja.


Què són les altes i les baixes pressions
Les borrasques (aire calent) provoquen inestabilitat, doncs poden contenir humitat abundant i pot descarregar aquesta humitat en forma d precipitacions (aigua, neu...) . A més, quan les borrasques llisquen per sobre d'una massa d'aire freda (o sia, un anticicló) poden provocar fotes pluges.


Què es un front càlid. Què és un front fred
Aquests solapament de masses fredes i càlides s'anomenen fronts. Hi ha, fronts càlids, però també fronts freds, en aquest cas, quan la massa d'aire fred llisca per dessota de la càlida. També es poden produir tempestes, però no tant abundants com quan hi ha un front càlid.


Els anticiclons porten estabilitat meterològica; les borrasques, inestabilitat
Les altes pressions o anticiclons (aire fred) porten estabilitat meterológica, doncs és molt difícil que l'aire fred contingui humitat i pugui descarregar en forma de precipitacions d'aigua o neu. A l'Antàrtida, al Pol nord, mai o quasi mai hi neva o i plou, encara que sembli estrany.
L'anticicló de les Azores condiciona el clima peninsular


L'anticicló de les Azores provoca el clima sec de la península
L'oest de l'Atlàntic és una zona anticiclònica (aire fred), Com és possible que no tinguem un clima més benigne i la península rebi tant poques pluges? Doncs per que l'anticiclò fa de pesada i compacta barrera de l'aire calent que ens pot arribar de l'Atlàntic.
És més, aquest anticicló, dit de les Azores, a s'aixampla per que redueix la fredor, i per tant, encara evita més l'arribada d'aire calent i humit que ens podria proporcionar precipitacions.
Per què en canvi, a Galícia o la cornisa cantàbrica tenen una climatologia inestable? Docs per que, tal com podem veure en els mapes, és la part més separada de l'anticicló i a més, la cordillera cantàbrica també contribueix a fer una barrera a l'anticicló.
Hi ha anticiclons freds i anticiclons càlids

Els polars sempre son freds. Ara bé, el de les Azores comença fred a l'hivern, i tal com es veu al mapa, i s'escalfa a l'estiu, i per tant s'expandeix
No arriba a escalfar-se tant com la borrasca: sempre té menys calor que la borrasca. Per tant, la temperatura del ciclons és quecom relatiu, doncs, si la massa anticiclònica ha augmentat de temperatura però encara és més freda que la veeina borrasca, segueix essent un anticló.Els anticiclons càlids, com el de les Azores, a l'estiu s'expandeixen, però aquest ascens té un límit: s'acaba la troposfera (uns 10.000 m.) i comença la estratosfera, on les temperatures baixen a -30 o -40 graus, que creen una inversió térmica que no deixen pujar més l'anticicló calent.

Medina explica que els anticiclosns i borrasques no ho son en termes absoluts.
El que defineix un anticicló com el següent  no és que la pressió sigui alta (encara que això sigui la cosa més habitual), si no que augmenti cap a l'interior.


En el cas següent , el que defineix a una borrasca és que la pressió disminueixi cap a l'interior.


Cal tenir en compte que les isobares  sols ens informen de la situació en la superfície, quan la realitat en alçada pot ser molt diferent:


El clima mediterrani, un cas excepcional al món
El fet que les altes temperatures estivals no provoquin pluges és una excepció climàtica deguda, com hem vist, a que estem afectats per un anticicló. Això permet disfrutar de les activitats de platja i lleure en general, cosa que no passa a altres indrets del món. Una consquènccia d'aquest fet és l'enorme desenvolupament del turisme de sol i platja que ens visita cada estiu



Borrasques, anticiclons, sistemes frontals...protagonistes del temps

BANQUERI, Eduardo: El tiempo. Ed. Perramón, Guías de Campo, Barcelona 2005.
FORBES, Scout: El clima. RBA Revistes/La magrana, Barcelona 202
VARIS AUTORS (Equipo de El Tiempo de TVE): El libro del tiempo. Ed. Espasa, madrid 2011
MEDINA, Mariano: La mar y el tiempo. Barcelona, editorial Juventud, Barcelona 1974

L'aigua i l'aire s'escalfen o refreden a ritmes diferents
Els canvis metereològics i, en consequència, el clima de les diverses regions del planeta, es deuen, fonamentalment, a que la terra i el mar s'escalfen i refreden a ritmes diferents: l'aigua s'escalfa ràpid i es refreda lentament, mentre que la massa terrestre ho fa en sentit contrari: s'escalfa depressa i es refreda també de pressa .L'aire fred té més molècules que el calent, per això pesa més i tendeix a baixar. Les molècules de l'aire calent, menys nombroses que les de l'aire fred, xoquen entre elles i per tant tendeixen a expandir-se: per això l'aire calent puja.


Què són les altes i les baixes pressions
Les borrasques (aire calent) provoquen inestabilitat, doncs poden contenir humitat abundant i pot descarregar aquesta humitat en forma d precipitacions (aigua, neu...) . A més, quan les borrasques llisquen per sobre d'una massa d'aire freda (o sia, un anticicló) poden provocar fotes pluges.


Què es un front càlid. Què és un front fred
Aquests solapament de masses fredes i càlides s'anomenen fronts. Hi ha, fronts càlids, però també fronts freds, en aquest cas, quan la massa d'aire fred llisca per dessota de la càlida. També es poden produir tempestes, però no tant abundants com quan hi ha un front càlid.


Els anticiclons porten estabilitat meterològica; les borrasques, inestabilitat
Les altes pressions o anticiclons (aire fred) porten estabilitat meterológica, doncs és molt difícil que l'aire fred contingui humitat i pugui descarregar en forma de precipitacions d'aigua o neu. A l'Antàrtida, al Pol nord, mai o quasi mai hi neva o i plou, encara que sembli estrany.
L'anticicló de les Azores condiciona el clima peninsular


L'anticicló de les Azores provoca el clima sec de la península
L'oest de l'Atlàntic és una zona anticiclònica (aire fred), Com és possible que no tinguem un clima més benigne i la península rebi tant poques pluges? Doncs per que l'anticiclò fa de pesada i compacta barrera de l'aire calent que ens pot arribar de l'Atlàntic.
És més, aquest anticicló, dit de les Azores, a s'aixampla per que redueix la fredor, i per tant, encara evita més l'arribada d'aire calent i humit que ens podria proporcionar precipitacions.
Per què en canvi, a Galícia o la cornisa cantàbrica tenen una climatologia inestable? Docs per que, tal com podem veure en els mapes, és la part més separada de l'anticicló i a més, la cordillera cantàbrica també contribueix a fer una barrera a l'anticicló.
Hi ha anticiclons freds i anticiclons càlids

Els polars sempre son freds. Ara bé, el de les Azores comença fred a l'hivern, i tal com es veu al mapa, i s'escalfa a l'estiu, i per tant s'expandeix
No arriba a escalfar-se tant com la borrasca: sempre té menys calor que la borrasca. Per tant, la temperatura del ciclons és quecom relatiu, doncs, si la massa anticiclònica ha augmentat de temperatura però encara és més freda que la veeina borrasca, segueix essent un anticló.Els anticiclons càlids, com el de les Azores, a l'estiu s'expandeixen, però aquest ascens té un límit: s'acaba la troposfera (uns 10.000 m.) i comença la estratosfera, on les temperatures baixen a -30 o -40 graus, que creen una inversió térmica que no deixen pujar més l'anticicló calent.

Medina explica que els anticiclosns i borrasques no ho son en termes absoluts.
El que defineix un anticicló com el següent  no és que la pressió sigui alta (encara que això sigui la cosa més habitual), si no que augmenti cap a l'interior.


En el cas següent , el que defineix a una borrasca és que la pressió disminueixi cap a l'interior.


Cal tenir en compte que les isobares  sols ens informen de la situació en la superfície, quan la realitat en alçada pot ser molt diferent:


El clima mediterrani, un cas excepcional al món
El fet que les altes temperatures estivals no provoquin pluges és una excepció climàtica deguda, com hem vist, a que estem afectats per un anticicló. Això permet disfrutar de les activitats de platja i lleure en general, cosa que no passa a altres indrets del món. Una consquènccia d'aquest fet és l'enorme desenvolupament del turisme de sol i platja que ens visita cada estiu



Creixement important de les exportacions espayoles


COSTAS, Antón:Las "spanichs financial practtics" y la crisis. El País,15 juliol de 2012

Es tracta de les empreses de l'economia productiva que produeix tot tipus de bens (cotxes, tèxtils, vi...o serveis com el turisme).

S'ha mantingut la taxa exportadora a la ultima dècada, i des de el 2008 les exportacions han crescut a una taxa acumulada superior a la d'Alemanya o Regne Unit.

Creixement important de les exportacions espayoles


COSTAS, Antón:Las "spanichs financial practtics" y la crisis. El País,15 juliol de 2012

Es tracta de les empreses de l'economia productiva que produeix tot tipus de bens (cotxes, tèxtils, vi...o serveis com el turisme).

S'ha mantingut la taxa exportadora a la ultima dècada, i des de el 2008 les exportacions han crescut a una taxa acumulada superior a la d'Alemanya o Regne Unit.

Un anticicló a l'Europa central i occidental pot provocar llevantades.


MARTÍN VIDE, Javier; ONCINA CANTOS, Jorge: septentrionaly tiempos en España. Alianza Editorial, Madrid 2001

A al continent i B a les nostres costes
El llevant està relacionat amb pluges a la façana peninsular i les Balears. Els núvols van molt carregats de la humitat del mediterrani, i descarreguen amb quantia variable en diverses èpoques de l'any.
La causa del llevant i les llevantades prové de instal·lació d'altes pressions a l'Europa occidental i central, de manera que pel lateral d'aquestes baixes pressions hi circulen aquests vents que acaben accedint a les costes peninsulars.
Per què no plou al nord d'Africa si també es zona de borrasques? Allí l'aire càlid és saharià,i no té humitat
Els autors del llibre esmenten diversitat de vents regionals, diversos i causats per a la orografia variada del territori.
El Cerç o Mistral , per exemple, pren el corredor del Ebre des de l'est amb un fred notable, però sense humitat ; el Ponent és un vent humit, suau a l'hivern i fresc a l'estiu a la vessant atlàntica peninsular; La tramuntana de l'Empordà; els alisis de Canàries...etc.

Un anticicló a l'Europa central i occidental pot provocar llevantades.


MARTÍN VIDE, Javier; ONCINA CANTOS, Jorge: septentrionaly tiempos en España. Alianza Editorial, Madrid 2001

A al continent i B a les nostres costes
El llevant està relacionat amb pluges a la façana peninsular i les Balears. Els núvols van molt carregats de la humitat del mediterrani, i descarreguen amb quantia variable en diverses èpoques de l'any.
La causa del llevant i les llevantades prové de instal·lació d'altes pressions a l'Europa occidental i central, de manera que pel lateral d'aquestes baixes pressions hi circulen aquests vents que acaben accedint a les costes peninsulars.
Per què no plou al nord d'Africa si també es zona de borrasques? Allí l'aire càlid és saharià,i no té humitat
Els autors del llibre esmenten diversitat de vents regionals, diversos i causats per a la orografia variada del territori.
El Cerç o Mistral , per exemple, pren el corredor del Ebre des de l'est amb un fred notable, però sense humitat ; el Ponent és un vent humit, suau a l'hivern i fresc a l'estiu a la vessant atlàntica peninsular; La tramuntana de l'Empordà; els alisis de Canàries...etc.

Reducció del dèficit en les balançes de pagaments espanyoles

MORELL, Ramon: Economia a l'abast. Editorial Fonoll. Lleida 2009
PASTOR, Alfredo (2010): La ciencia humilde. Editorial Ares i mares, Barcelona 2011
AGÈNCIA EFE: El déficit por cuenta corriente cayó el 27,4% en mayo. El País, 31/07/2012
JIMÉNEZ, Miguel:El déficit por cuenta corriente español cae en mayo al nivel más bajo en nueve años. El País, 01/08/2012

DELGADO, C: España consolida la vuelta de capital extranjero en octubre. El País, 29 de desembre 2012.


Les diferents "balances"
  • Els bens (productes pel consum), serveis, transferències (les que fan els immigrants), rendes (pagaments rebuts per feines fetes a d'altres països) són l'exemple d'unes balances. A la premsa i als llibres, d'això en diuen "balances per compte corrent" i per tant podem tenir "dèficit/superàvit per compte corrent". Si hi ha dèficit per compte corrent vol dir que el nostre país gasta més del que produeix. En aquests moments (agost 2012), aquest dèficit baixa, i això és positiu.
  • També tenim "balances de capitals" amb "dèficit/superàvit" per compte de capital". Ens indica les inversions dels de fora cap aquí i les dels d'aquí cap a fora (deute públic, privat, valors, ...) Si el nostre saldo de les balances per compte corrent és negatiu s'haurà d'anar a buscar diners a l'estranger, per que l'estalvi interior s'ha mostrat insuficient per realitzar noves inversions.
  • Totes aquestes balances formen, conjuntament, la dita la "balança de pagaments". Aquesta consta d'un document comptable que es salda amb un increment o decrement de divises que hi ha hagut en l'exercici d'un any determinat.
Balances negatives al 2012, amb la crisi
Als darrers anys, el dèficit de les diferents balances va créixer moltíssim . Però la crisi actual ha provocat una enorme caiguda del dèficit per compte corrent, un dèficit un 78% menys respecte el maig del 2011. Però
No necessàriament la reducció del dèficit és positiva. Tal com es diu al diari El País, "la cuenta de capital, que recoge las transferencias de capital procedents de la Unión Europea, generó un superávit de 1.702 millones, frente a los 2.465,6 millones de un año antes, lo que significa que la economía española tuvo una necesidad de financiación de 15.175,3 millones, el 27 % menos que en el mismo periodo de 2011". Per tant, estem parlant d'una fugida de capitals.

Balances positives a finals del 2012
Segons C. Delgado (El País, desembre 2012) España consolidó en octubre el cambio de tendencia iniciado un mes antes, por el que se frenó la gran salida de capitales que se encadenaba desde hacía 14 meses, causada por la desconfianza de los inversores. Según cifras del Banco de España, el balance neto arrojó un saldo positivo de 12.089 millones de euros. Se trata de una cifra menor a la registrada un mes antes (de 28.597 millones), pero contrasta fuertemente con lo que ocurría el mismo mes un año antes, cuando se retiraron 15.397 millones de España.

Aunque los saldos positivos de los dos últimos meses han ayudado a amortiguar el impacto de la huida de capitales en 2012, si se toma la cifra acumulada los diez primeros meses del año se constata todavía una fuerte salida neta del país (sin contar con las operaciones del Banco de España). En total fue de 211.075,4 millones de euros y esta cifra es todavía muy superior a la registrada en el mismo periodo del año anterior, en el que salieron 23.703 millones.

De quins conceptes parlem, quan estudiem les "balances de pagaments?"

La mayor parte del saldo negativo acumulado entre enero y octubre se corresponde con operaciones interbancarias (entre entidades financieras). En total, las inversiones en el mercado financiero —préstamos, depósitos y otros instrumentos— acumularon salidas netas por valor de 164.744 millones. Pero de ese total acumulado, en el mes de octubre sólo salieron 5.638 millones netos.

Las inversiones de cartera —acciones, fondos de inversión, bonos y obligaciones, e instrumentos del mercado monetario—, acumularon, por su parte, salidas netas por importe de 60.773 millones, frente a los 17.289,5 millones de un año antes. En este caso, la salida acumulada es achacable a la huida de capital extranjero (83.100 millones), mientras que España repatria fondos por importe 22.327 millones. No obstante, en octubre el saldo es positivo: han entrado 6.562 millones de euros del extranjero para inversiones de cartera, lo que sumado a los 8.730 millones repatriados, da como resultado unas entradas netas de 15.292 millones. Las inversiones directas se mantienen en positivo y en los diez primeros meses del año originaron entradas netas de 6.641,3 millones, cuando un año antes salían 7.336,5 millones.



Reducció del dèficit en les balançes de pagaments espanyoles

MORELL, Ramon: Economia a l'abast. Editorial Fonoll. Lleida 2009
PASTOR, Alfredo (2010): La ciencia humilde. Editorial Ares i mares, Barcelona 2011
AGÈNCIA EFE: El déficit por cuenta corriente cayó el 27,4% en mayo. El País, 31/07/2012
JIMÉNEZ, Miguel:El déficit por cuenta corriente español cae en mayo al nivel más bajo en nueve años. El País, 01/08/2012

DELGADO, C: España consolida la vuelta de capital extranjero en octubre. El País, 29 de desembre 2012.


Les diferents "balances"
  • Els bens (productes pel consum), serveis, transferències (les que fan els immigrants), rendes (pagaments rebuts per feines fetes a d'altres països) són l'exemple d'unes balances. A la premsa i als llibres, d'això en diuen "balances per compte corrent" i per tant podem tenir "dèficit/superàvit per compte corrent". Si hi ha dèficit per compte corrent vol dir que el nostre país gasta més del que produeix. En aquests moments (agost 2012), aquest dèficit baixa, i això és positiu.
  • També tenim "balances de capitals" amb "dèficit/superàvit" per compte de capital". Ens indica les inversions dels de fora cap aquí i les dels d'aquí cap a fora (deute públic, privat, valors, ...) Si el nostre saldo de les balances per compte corrent és negatiu s'haurà d'anar a buscar diners a l'estranger, per que l'estalvi interior s'ha mostrat insuficient per realitzar noves inversions.
  • Totes aquestes balances formen, conjuntament, la dita la "balança de pagaments". Aquesta consta d'un document comptable que es salda amb un increment o decrement de divises que hi ha hagut en l'exercici d'un any determinat.
Balances negatives al 2012, amb la crisi
Als darrers anys, el dèficit de les diferents balances va créixer moltíssim . Però la crisi actual ha provocat una enorme caiguda del dèficit per compte corrent, un dèficit un 78% menys respecte el maig del 2011. Però
No necessàriament la reducció del dèficit és positiva. Tal com es diu al diari El País, "la cuenta de capital, que recoge las transferencias de capital procedents de la Unión Europea, generó un superávit de 1.702 millones, frente a los 2.465,6 millones de un año antes, lo que significa que la economía española tuvo una necesidad de financiación de 15.175,3 millones, el 27 % menos que en el mismo periodo de 2011". Per tant, estem parlant d'una fugida de capitals.

Balances positives a finals del 2012
Segons C. Delgado (El País, desembre 2012) España consolidó en octubre el cambio de tendencia iniciado un mes antes, por el que se frenó la gran salida de capitales que se encadenaba desde hacía 14 meses, causada por la desconfianza de los inversores. Según cifras del Banco de España, el balance neto arrojó un saldo positivo de 12.089 millones de euros. Se trata de una cifra menor a la registrada un mes antes (de 28.597 millones), pero contrasta fuertemente con lo que ocurría el mismo mes un año antes, cuando se retiraron 15.397 millones de España.

Aunque los saldos positivos de los dos últimos meses han ayudado a amortiguar el impacto de la huida de capitales en 2012, si se toma la cifra acumulada los diez primeros meses del año se constata todavía una fuerte salida neta del país (sin contar con las operaciones del Banco de España). En total fue de 211.075,4 millones de euros y esta cifra es todavía muy superior a la registrada en el mismo periodo del año anterior, en el que salieron 23.703 millones.

De quins conceptes parlem, quan estudiem les "balances de pagaments?"

La mayor parte del saldo negativo acumulado entre enero y octubre se corresponde con operaciones interbancarias (entre entidades financieras). En total, las inversiones en el mercado financiero —préstamos, depósitos y otros instrumentos— acumularon salidas netas por valor de 164.744 millones. Pero de ese total acumulado, en el mes de octubre sólo salieron 5.638 millones netos.

Las inversiones de cartera —acciones, fondos de inversión, bonos y obligaciones, e instrumentos del mercado monetario—, acumularon, por su parte, salidas netas por importe de 60.773 millones, frente a los 17.289,5 millones de un año antes. En este caso, la salida acumulada es achacable a la huida de capital extranjero (83.100 millones), mientras que España repatria fondos por importe 22.327 millones. No obstante, en octubre el saldo es positivo: han entrado 6.562 millones de euros del extranjero para inversiones de cartera, lo que sumado a los 8.730 millones repatriados, da como resultado unas entradas netas de 15.292 millones. Las inversiones directas se mantienen en positivo y en los diez primeros meses del año originaron entradas netas de 6.641,3 millones, cuando un año antes salían 7.336,5 millones.



Subscriure's a: Missatges (Atom)