La decadència demogràfica medieval de Catalunya

D'ABADAL I DE VINYALS, Ramon (1968): Les lliçons de la història. Reflexions sobre Espanya, Castella, Catalunya. Editorial La Magrana, Barcelona 2010.(Adaptació)
ROTGER, Agnés:La revolta dels remences. Revista Sàpiens 103, barcelona Maig 2011.

Quan es produí la invasió àrab, els habitants del territori que avui correspondria a Catalunya fugiren cap al sud de França (Septimània), cosa que no pogueren fer aquells que tenien per barrera el Cantàbric.

Jaume I, el conqueridor

El retorn a la terra d'orígen fou molt lent, i aquella migradesa inicial del poblament català explica la llarga durada de la reconquesta. Calen 3 generacions perquè es pugui repoblar Tortosa, Lleida, Fraga, Mequinensa... Després, un sobreesforç per repoblar amb pocs efectius Mallorca, València i Múrcia.
Catalunya ha patit sempre una debilitat demogràfica. A finals del segle XV, la Catalunya estrica no arriba als 300.000 habitants mentre que l'Espanya castellana ja en té 7 milions. D'Abadal, afirma: "L'expansió mediterrània ja no és una expansió en el sentit propi de la paraula: consisteix en una banda, en expedicions bèl·liques d'aventura, que no porten cua, per altra banda, en l'organització de factories comercials".
La pesta negra (1347-1351) i les seves rebrotades delmaren encara més la demografia de Catalunya i contribuïren a la decadència que s'agreuja amb l'esperit rendista de la noblesa, les guerres de remences (revolta social per abolir els "mals usos", drets abusius que els senyors tenien sobre els vassalls), una situació econòmica inflacionària, la pèrdua de pes polític de Catalunya respecte Aragó i València després del compromís de Casp... entre d'altres factors.

La decadència demogràfica medieval de Catalunya

D'ABADAL I DE VINYALS, Ramon (1968): Les lliçons de la història. Reflexions sobre Espanya, Castella, Catalunya. Editorial La Magrana, Barcelona 2010.(Adaptació)
ROTGER, Agnés:La revolta dels remences. Revista Sàpiens 103, barcelona Maig 2011.

Quan es produí la invasió àrab, els habitants del territori que avui correspondria a Catalunya fugiren cap al sud de França (Septimània), cosa que no pogueren fer aquells que tenien per barrera el Cantàbric.

Jaume I, el conqueridor

El retorn a la terra d'orígen fou molt lent, i aquella migradesa inicial del poblament català explica la llarga durada de la reconquesta. Calen 3 generacions perquè es pugui repoblar Tortosa, Lleida, Fraga, Mequinensa... Després, un sobreesforç per repoblar amb pocs efectius Mallorca, València i Múrcia.
Catalunya ha patit sempre una debilitat demogràfica. A finals del segle XV, la Catalunya estrica no arriba als 300.000 habitants mentre que l'Espanya castellana ja en té 7 milions. D'Abadal, afirma: "L'expansió mediterrània ja no és una expansió en el sentit propi de la paraula: consisteix en una banda, en expedicions bèl·liques d'aventura, que no porten cua, per altra banda, en l'organització de factories comercials".
La pesta negra (1347-1351) i les seves rebrotades delmaren encara més la demografia de Catalunya i contribuïren a la decadència que s'agreuja amb l'esperit rendista de la noblesa, les guerres de remences (revolta social per abolir els "mals usos", drets abusius que els senyors tenien sobre els vassalls), una situació econòmica inflacionària, la pèrdua de pes polític de Catalunya respecte Aragó i València després del compromís de Casp... entre d'altres factors.

Al segle XV Catalunya sols tenia 300.000 habitants; Castella, 7 milions.

D'ABADAL I DE VINYALS, Ramon (1968): Les lliçons de la història. Reflexions sobre Espanya, Castella, Catalunya. Editorial La Magrana, Barcelona 2010.(Adaptació)
ROTGER, Agnés:La revolta dels remences. Revista Sàpiens 103, barcelona Maig 2011.

Quan es produí la invasió àrab, els habitants del territori que avui correspondria a Catalunya fugiren cap al sud de França (Septimània), cosa que no pogueren fer aquells que tenien per barrera el Cantàbric.

Jaume I, el conqueridor

El retorn a la terra d'orígen fou molt lent, i aquella migradesa inicial del poblament català explica la llarga durada de la reconquesta. Calen 3 generacions perquè es pugui repoblar Tortosa, Lleida, Fraga, Mequinensa... Després, un sobreesforç per repoblar amb pocs efectius Mallorca, València i Múrcia.
Catalunya ha patit sempre una debilitat demogràfica. A finals del segle XV, la Catalunya estrica no arriba als 300.000 habitants mentre que l'Espanya castellana ja en té 7 milions. D'Abadal, afirma: "L'expansió mediterrània ja no és una expansió en el sentit propi de la paraula: consisteix en una banda, en expedicions bèl·liques d'aventura, que no porten cua, per altra banda, en l'organització de factories comercials".
La pesta negra (1347-1351) i les seves rebrotades delmaren encara més la demografia de Catalunya i contribuïren a la decadència que s'agreuja amb l'esperit rendista de la noblesa, les guerres de remences (revolta social per abolir els "mals usos", drets abusius que els senyors tenien sobre els vassalls), una situació econòmica inflacionària, la pèrdua de pes polític de Catalunya respecte Aragó i València després del compromís de Casp... entre d'altres factors.

Al segle XV Catalunya sols tenia 300.000 habitants; Castella, 7 milions.

D'ABADAL I DE VINYALS, Ramon (1968): Les lliçons de la història. Reflexions sobre Espanya, Castella, Catalunya. Editorial La Magrana, Barcelona 2010.(Adaptació)
ROTGER, Agnés:La revolta dels remences. Revista Sàpiens 103, barcelona Maig 2011.

Quan es produí la invasió àrab, els habitants del territori que avui correspondria a Catalunya fugiren cap al sud de França (Septimània), cosa que no pogueren fer aquells que tenien per barrera el Cantàbric.

Jaume I, el conqueridor

El retorn a la terra d'orígen fou molt lent, i aquella migradesa inicial del poblament català explica la llarga durada de la reconquesta. Calen 3 generacions perquè es pugui repoblar Tortosa, Lleida, Fraga, Mequinensa... Després, un sobreesforç per repoblar amb pocs efectius Mallorca, València i Múrcia.
Catalunya ha patit sempre una debilitat demogràfica. A finals del segle XV, la Catalunya estrica no arriba als 300.000 habitants mentre que l'Espanya castellana ja en té 7 milions. D'Abadal, afirma: "L'expansió mediterrània ja no és una expansió en el sentit propi de la paraula: consisteix en una banda, en expedicions bèl·liques d'aventura, que no porten cua, per altra banda, en l'organització de factories comercials".
La pesta negra (1347-1351) i les seves rebrotades delmaren encara més la demografia de Catalunya i contribuïren a la decadència que s'agreuja amb l'esperit rendista de la noblesa, les guerres de remences (revolta social per abolir els "mals usos", drets abusius que els senyors tenien sobre els vassalls), una situació econòmica inflacionària, la pèrdua de pes polític de Catalunya respecte Aragó i València després del compromís de Casp... entre d'altres factors.

En el feudalisme un vassall era senyor d'un altre vassall

LÓPEZ ÍÑIGUEZ, Julio: El feudalismo.
Blog de Julio López Íñiguez

Castell medieval d'Almansa, Albac

El feudalismo se caracteriza por un tipo de relación social que se conoce como vasallaje, que se dio básicamente entre los nobles y el monarca. El vasallaje se define como un conjunto de instituciones que crean y rigen obligaciones de obediencia y servicio —principalmente militar— por parte de un hombre libre llamado “vasallo” hacia un hombre libre llamado “señor” y obligaciones de protección y sostenimiento por parte del “señor” respecto del “vasallo”. La mayoría de las veces laobligación de sostenimiento del señor implicaba que éste otorgara al vasallo la posesión de una extensión de tierra llamada “feudo”. El feudo o propiedad territorial fue la pieza clave de los lazos de dependencia entre un señor y un vasallo.


Por ejemplo, si un noble daba un feudo (tierras) a otro noble, éste se convertía en vasallo del señor que le otorgaba la propiedad. A su vez este señor era vasallo de otro noble (señor) que le había dado un feudo, y de este modo se creaba una cadena de señores y vasallos que se debían lealtad y obligaciones unos a otros. Así los nobles eran señores y simultáneamente vasallos. Nominalmente, todos los señores eran vasallos del rey. Sin embargo, enla práctica hubo señores feudales tan poderosos como el monarca. El monarca era un soberano feudal de sus vasallos a quienes estaba ligado por vínculos recíprocos de fidelidad. Los recursos económicos del rey residían casi exclusivamente en sus dominios personales como señor, y sus llamadas a sus vasallos tenían una naturaleza esencialmente militar. El monarca sólo era señor de sus propios dominios; en el resto de su imperio era en gran medida una figura ceremonial.


Dentro del feudo o espacio territorial de los señores vivían campesinos que no eran propiedad personal del señor feudal, pero tampoco eran hombres libres sino “siervos”. Los siervos tenían la obligación de entregar parte de su trabajo agrícola y de realizar determinadas obligaciones laborales para su señor. Para el siglo X la gran mayoría del campesinado vivía una condición de servidumbre. Es decir, los campesinos que ocupaban y cultivaban la tierra no eran sus propietarios. El campesino que era siervo de un señor feudal estaba totalmente sometido a la voluntad de su señor.
Aqui os pongo un enlace a un vídeo que os resumirá las principales características de esta sociedad. Es corto, para que no os canséis después del enorme rendimiento que tenéis en clase.
Vídeo sobre el feudalismme