MESTRE GODES, Jesús: Breu història de Catalunya. Edicions 62, Barcelona 1998.(Adaptació)MATAS, J; GALOFRÉ, J; MASGRAU, R: Historia de Catalunya. Ediciones Primaera Plana, Barcelona 1992.(Adaptació)Com va succeir el compromís de Casp? |
| Ferran el catòlic |
El Rei Martí l’Humà (1356-1410), Rei de Catalunya, Aragó i Sicília, va morir sense descendència. Amb el anomenat compromís de Casp, qui acabaria ocupant el càrrec seria Ferran I d’Antequera, de la dinastia Trastàmara de Castella. Més endavant, regnaria Ferran II que contrauria matrimoni amb Isabel de Castella. Ambdós són anomenats els “reis catòlics”.
A banda de Ferran I, hi van haver altres candidats ben situats. Tenien interessos i vincles amb diferents territoris. Per exemple, Lluís d’Anjou volia una Catalunya lligada a França, la qual cosa era mal vista pels catalans des de la derrota catalana a Muret (França).
Jaume d’Urgell, amb alguns vincles familiars amb Martí l’Humà, representava els interessos de Catalunya, però no els dels aragonesos, i a més, fou derrotat militarment per Ferran, que en ocasions, exhibia el seu potencial militar.
A València i Aragó, els nobles s’enfrontaven entre ells en funció de les seves preferències electorals, quan en realitat no feien més que evidenciar antigues i presents rivalitats.
Ferran, havia estat nét de Pere el Cerimoniós, però era castellà. No obstant, era el més poderós econòmicament i militarment Va saber aprofitar-se de les divisions i va forjar aliances entre sectors de la noblesa i part de la burgesia barcelonina. A més va tenir el suport del Papa Benet XIII, el Papa Luna (que cercava recolzaments mutus, a causa de la divisió de l’església (Cisme d’Occident). Després de 2 anys d’interinitat, a Casp, els compromisaris elegits dels diferents parlaments (Aragó, Catalunya, València), s’acabarien decantant per l’opció castellana de Ferran d’Antequera, de la dinastia dels Trastàmara.
La Corona catalano-aragonesa era una federació amb tres parlaments independents: Catalunya, Aragó i València, que enviaren els seus compromisaris a Casp (Compromís de Casp) on Ferran seria elegit.
El posterior casament de Ferran II (1479-1516), nét de Ferran I, (1380-1416) tamb Isabel de Castella, uniria dinàticament els dos regnes.
Hi ha unitat?No en sentic estricte. Hi ha unitat dinàstica (es a dir, els reis formen part de la mateixa família) però seguieixen existin els 3 grans regnes peninsulars: Corona de Castella ( el més important econòmicamnet), Cornona d'Aragó i Regne de Navarra. Cadascún d'ells té el seu propi parlament, en aquella època, organs consultius vinculats als interessos dels grups de poder de cada territori.
Ramon d'Abadal: els monarques castellans no van fer canviar la trajectòria de Catalunya.D'ABADAL I DE VINYALS, Ramon (1968)
: Les lliçons de la història. Reflexions sobre Espanya, Castella, Catalunya. Editorial La Magrana, Barcelona 2010
Tots els regnes del futur Estat espanyol tenien ara una mateixa dinastia. Les seves lluites, si aparentment els separen, de fet els uneixen molt mes que no els hauria unit la pau. Castellans es refugien als regnes catalanoaragonesos, catalans passen a Castella, a Navarra. ¿Qui triomfará? Doncs el triomf és per Castella, i deriva de Casp, segons l'historiador Ferran Soldevila.
N'està ben segur Soldevila que el triomf definitiu derivi de Casp?¿No es deixa enlluernar per dinasties i reis? Dinasties estrangeres han regnat sobre moltes nacions del món i l'empremta que hagin marcat sobre els seus regnes ha estat gairebé sempre superficial i passatgera. ¿Caldria esmentar aquí l'exemple d'Anglaterra. I no cal que anem tan lluny, que també Castella s'ha vist governada els últims quatre-cents anys per les cases forasteres dels Habsburgs, germànics, i dels Borbons, francesos.
El conflicte d'adaptació es resolgué, però, a Castella, com a Anglaterra, com a tants altres llocs, a favor de la nació .¿O és que la dinastia castellana de Catalunya era tan forta, tan genial, que la seva potencialitat fou la causa de tombar la balança al seu favor?
No negarem pas la importància que el factor personal ha tingut sovint en la història dels pobles, però tampoc sabríem prescindir de factors tant pesants com el social i el geogràfic.
En el cas present ens trobem davant de tots aquests factors: poble, dinastia, situació geogràfica. No sabrem pas concedir als monarques castellans de Catalunya l'emvergadura necessària per a desviar un poble de la seva natural trajectòria. Perquè fos així, i així va ésser, calia que el poble català fos feble.
I en aquesta feblesa hem de cercar la veritable causa que permeté la desviació. Aquesta feblesa en que consistia? Si considerem atentament la història de Catalunya un fet cridarà la nostra atenció: Catalunya ha estat sempre un poble petit flanquejat per dos pobles grans de força expansiva formidable: castella i França.
Jesús Mestre i Godes: Casp va imposar una dinastia foranaCal situar-nos en el context d'una corona Catalano-Aragonesa que havia entrat en decadència econòmica feia temps.
Casp va imposar una dinastia forana a la Corona; el Casal de Barcelona, que havia cobert 540 anys des del moment que Guifré el Pelós pujava al poder (870) fins a la mort de Martí l'Humà (1410), deixava pas als Trastàmara de Castella. I tot cal dir-ho, sense gaires reticències per part de les oligarquies catalanes: ni s'adonaren del gran pas en fals que s'havia fet; entestats en les petites lluites de cada dia, mai no saberen valorar la immensa magnitud de la pèrdua. En un món on el governament reial prefigurava i determinava el sentit del país, ara, per tots els elements que confluïren a Casp, Catalunya esgarriaria la seva personalitat.
Casp fou el primer pas en fals.
Una falla és un trencament d'una part l'escorça terrestre. Un rift és laa depressió que pot formar aquest trencament. 
També ho és la falla de San Andrés, a California. Té milers de km. d'allargada i una part s'ha anegat (seria la lateral a la península de California). Ara queda alçada, però hem de suposar que tenia depressió, però la tectònica actual la fa crèixer ambdós costats.
També ho és la falla de San Andrés, a California. Té milers de km. d'allargada i una part s'ha anegat (seria la lateral a la península de California). Ara queda alçada, però hem de suposar que tenia depressió, però la tectònica actual la fa crèixer ambdós costats.
