La crisi mundial de 1929 ("Crack "del 29)

Mètode 1: compra de títols amb pagament a termini
Un agent de Borsa ofereix a un inversor la proposta de invertir a, per exemple, General Elèctric, empresa que, diuen totes les veus, pujarà molt de valor.

• L'inversor disposa de 5.000 dòlars per invetir
• L'agent aconsella invertir-ne 50.000, quantitat que l'inversor no té a l'abast.
• Si l'inversor,però,  deixa els 5000 dòlars com  fiança, l'agent li permet la compra de 50.000 dòlars en accions.
• Wall Sreett permet el pagament de les accions a terminis: el de  50.000 acaba al final del trimestre.
• Es calcula que els 50.000 dòlars  d'accions valdran 70.000  ja el proper més, abans que acabi el trimestre, pronòstic que es complirà:
• L'inversor vendrà les accions al primer més i obtindrà 20.000 dòlars (70.000-5000=20.000)
• Per tant, haurà guanyat 20.000 sense posar-hi res a canvi.
• No ens han d'estranyar aquestes facilitats de pagament. A la nostra crisi immobiliaria, es van permetre venciments d'hipoteques a 50 any. Es considera que una  hipoteca no ha de suposar més del 30% del cost mensual familiar, cosa que tampoc es va complir en moltes ocasions. Es van taxar hipoteques per sobre del seu valor,... 

Mètode 2: compra amb aportacions d'entitats financeres.

• L'agent esperona a l'accionista a invertir 100.000 dòlars.
• Ara, l'agent de borsa fa d'intermediari entre l'inversor  i una entitat financera, de la qual n'obté un préstec de 80.000. Sumem 80.000+20.000(de l'anterior operació borsària) , que permeten comprar 1.000.000 de dòlars, en accions.
• El venciment del préstec també és a terminis.
• Succeïx com en el cas anterior: es venen les accions abans del venciment del préstec, i sempre amb guanys, degut a l'espiral borsària.
• L'agent de borsa hi guanya una comissió per cada préstec. Els bancs cobren interessos..

Mètode 3: inversions amb els "trusts"

• Els bancs començen a pujar els interessos, que passaran del 7-8% al 12.
• No obstant, la demanda de préstec per a invertir a borsa no afluixa.
• Mols bancs d'altres països també participen d'aquesta especulació borsària.
• Alguns treballadors i empresaris deicideixen fins i tot deixar de treballar en lloc d'invertir i comprar més maquinària, expandir-se per altres països o diversificar els negocis.
• Com que la rendabilitat és del 25%  i no es creaven noves empreses per invertir, es van crear empreses sense cap activitat productiva: sols es dedicaven a invertir en borsa

TRÍAS DE BES, Fernando: El hombre que cambió ssu rosa por un tulipan. Bocket, Ediciones Temas de Hoy, Editorial Planeta, Madrid 2010

La crisi mundial de 1929 ("Crack "del 29)

Mètode 1: compra de títols amb pagament a termini
Un agent de Borsa ofereix a un inversor la proposta de invertir a, per exemple, General Elèctric, empresa que, diuen totes les veus, pujarà molt de valor.

• L'inversor disposa de 5.000 dòlars per invetir
• L'agent aconsella invertir-ne 50.000, quantitat que l'inversor no té a l'abast.
• Si l'inversor,però,  deixa els 5000 dòlars com  fiança, l'agent li permet la compra de 50.000 dòlars en accions.
• Wall Sreett permet el pagament de les accions a terminis: el de  50.000 acaba al final del trimestre.
• Es calcula que els 50.000 dòlars  d'accions valdran 70.000  ja el proper més, abans que acabi el trimestre, pronòstic que es complirà:
• L'inversor vendrà les accions al primer més i obtindrà 20.000 dòlars (70.000-5000=20.000)
• Per tant, haurà guanyat 20.000 sense posar-hi res a canvi.
• No ens han d'estranyar aquestes facilitats de pagament. A la nostra crisi immobiliaria, es van permetre venciments d'hipoteques a 50 any. Es considera que una  hipoteca no ha de suposar més del 30% del cost mensual familiar, cosa que tampoc es va complir en moltes ocasions. Es van taxar hipoteques per sobre del seu valor,... 

Mètode 2: compra amb aportacions d'entitats financeres.

• L'agent esperona a l'accionista a invertir 100.000 dòlars.
• Ara, l'agent de borsa fa d'intermediari entre l'inversor  i una entitat financera, de la qual n'obté un préstec de 80.000. Sumem 80.000+20.000(de l'anterior operació borsària) , que permeten comprar 1.000.000 de dòlars, en accions.
• El venciment del préstec també és a terminis.
• Succeïx com en el cas anterior: es venen les accions abans del venciment del préstec, i sempre amb guanys, degut a l'espiral borsària.
• L'agent de borsa hi guanya una comissió per cada préstec. Els bancs cobren interessos..

Mètode 3: inversions amb els "trusts"

• Els bancs començen a pujar els interessos, que passaran del 7-8% al 12.
• No obstant, la demanda de préstec per a invertir a borsa no afluixa.
• Mols bancs d'altres països també participen d'aquesta especulació borsària.
• Alguns treballadors i empresaris deicideixen fins i tot deixar de treballar en lloc d'invertir i comprar més maquinària, expandir-se per altres països o diversificar els negocis.
• Com que la rendabilitat és del 25%  i no es creaven noves empreses per invertir, es van crear empreses sense cap activitat productiva: sols es dedicaven a invertir en borsa

TRÍAS DE BES, Fernando: El hombre que cambió ssu rosa por un tulipan. Bocket, Ediciones Temas de Hoy, Editorial Planeta, Madrid 2010

Plató: la bellesa, la inmortalitat...

Inmortalitat de l'ànima

Plató

Platón (en boca de Sócrates) demuestra la inmortalidad del alma mediante tres argumentos:

1) Argumento de los contrarios: A cada estado sigue su contrario. Al dormirse sigue siempre el despertarse (sino, todo acabaría por estar dormido). Y al morir sigue siempre el revivir (si no, todo acabaría por estar muerto).

2) Argumento de la reminiscencia: tenemos nociones previas (como la de «igual») que no hemos sacado de la experiencia (en la cual jamás hay dos cosas exactamente iguales), sino que las recordamos de antes de haber nacido, cuando nuestra alma conoció lo igual en sí, lo bueno , en sí, lo bello en sí, etc. Luego nuestra alma es preexistene .

3) Argumento de lo visible y lo invisible. Las cosas incorruptibles son invisibles e idénticas a sí mismas, las corruptibles son visibles y variables. El cuerpo se asemeja a estas últimas, el alma a las primeras.


Las almas puras de los filósofos van a hacer compañía a los dioses. Las almas impuras y apegadas al cuerpo, sucias y entremezcladas de materia, vagan como fantasmas hasta volver a encarnarse en otros animales o humanes, según su vicio o virtud. La función de la filosofia estriba precisamente en preparar el alma para la muerte purificándola y separándola del cuerpo.

La bellesa

El Fedro (en griego, Phaidros) es un precioso diálogo sobre la belleza, el amor, el alma y la retórica. El amor es una forma de delirio divino, lo mismo que la adivinación, la poesía. El delirio de amor se explica por la reminiscencia de la forma eterna de la belleza, que vimos antes de nacer. El alma es como un carro tirado por dos caballos alados (uno bueno y otro malo) y conducido por el auriga (la razón). Mientras los caballos tienen alas, el alma vuela más allá del cielo y contempla las formas puras, en especial la forma de la belleza. Cuando las alas se rompen, el alma se cae a la Tierra y se encarna en un cuerpo. Cuando el alma ve en este mundo objetos bellos, recuerda la forma de la belleza que vio en el otro, por lo que experimenta una intensa e inexplicable nostalgia y pasión, una locura o delirio, en que consiste el amor. La presencia del amado excita esta pasión, hace que nos rebroten las alas y que de nuevo podamos volar. Adecuadamente controlado por el auriga, por la razón, el delirio amoroso se transforma en suma sabiduría, en filosofía verdadera, en contemplación de la forma pura de la belleza y, en general, de las formas eternas.

MOSTERÍN, Jesús:

La hélade (2006)

Alianza Editorial, Madrid 2007

Plató: la bellesa, la inmortalitat...

Inmortalitat de l'ànima

Plató

Platón (en boca de Sócrates) demuestra la inmortalidad del alma mediante tres argumentos:

1) Argumento de los contrarios: A cada estado sigue su contrario. Al dormirse sigue siempre el despertarse (sino, todo acabaría por estar dormido). Y al morir sigue siempre el revivir (si no, todo acabaría por estar muerto).

2) Argumento de la reminiscencia: tenemos nociones previas (como la de «igual») que no hemos sacado de la experiencia (en la cual jamás hay dos cosas exactamente iguales), sino que las recordamos de antes de haber nacido, cuando nuestra alma conoció lo igual en sí, lo bueno , en sí, lo bello en sí, etc. Luego nuestra alma es preexistene .

3) Argumento de lo visible y lo invisible. Las cosas incorruptibles son invisibles e idénticas a sí mismas, las corruptibles son visibles y variables. El cuerpo se asemeja a estas últimas, el alma a las primeras.


Las almas puras de los filósofos van a hacer compañía a los dioses. Las almas impuras y apegadas al cuerpo, sucias y entremezcladas de materia, vagan como fantasmas hasta volver a encarnarse en otros animales o humanes, según su vicio o virtud. La función de la filosofia estriba precisamente en preparar el alma para la muerte purificándola y separándola del cuerpo.

La bellesa

El Fedro (en griego, Phaidros) es un precioso diálogo sobre la belleza, el amor, el alma y la retórica. El amor es una forma de delirio divino, lo mismo que la adivinación, la poesía. El delirio de amor se explica por la reminiscencia de la forma eterna de la belleza, que vimos antes de nacer. El alma es como un carro tirado por dos caballos alados (uno bueno y otro malo) y conducido por el auriga (la razón). Mientras los caballos tienen alas, el alma vuela más allá del cielo y contempla las formas puras, en especial la forma de la belleza. Cuando las alas se rompen, el alma se cae a la Tierra y se encarna en un cuerpo. Cuando el alma ve en este mundo objetos bellos, recuerda la forma de la belleza que vio en el otro, por lo que experimenta una intensa e inexplicable nostalgia y pasión, una locura o delirio, en que consiste el amor. La presencia del amado excita esta pasión, hace que nos rebroten las alas y que de nuevo podamos volar. Adecuadamente controlado por el auriga, por la razón, el delirio amoroso se transforma en suma sabiduría, en filosofía verdadera, en contemplación de la forma pura de la belleza y, en general, de las formas eternas.

MOSTERÍN, Jesús:

La hélade (2006)

Alianza Editorial, Madrid 2007

Augmenta el PIB; augmenten les desigualtats econòmiques

Joseph Stiglitz

Com que el PIB és relativament fàcil de mesurar, s'ha convertit en una fixació per ais economistes. El problema és que el que volem mesurar és el que volem aconseguir. De vegades, l'augment del PIB s'associa a la reducció de la pobresa, com en el cas de l'Est asiàtic. Però en aquest cas no era pas cap casualitat: els governs van idear polítiques per assegurar-se que els pobres en rebien els beneficis. En altres llocs, el creixement sovint ha estat acompanyat de l'increment de la pobresa i, de vegades, d'una renda encara mes baixa de la classe mitjana. Aixó és el que va passar ais Estats Units: entre el 1999 i el 2004 la renda mitjana disponible va pujar un onze per cent en termes reals, però la renda d'una família mitjana —la veritable família de classe mitjana— va disminuir, per culpa de la inflació, uns mil cinc-cents dòlars, l'equivalent a un tres per cent. A l'Amèrica Llatina, del 1981 al 1993, malgrat que el PIB va augmentar un vint-i-cinc per cent, la proporció de població que vivia amb menys de 2,15 dòlars al dia es va incrementar d'un 26,9 a un 29,5 per cent. Si el creixement econòmic no el comparteix tota la societat, aleshores vol dir que ha fallat el desenvolupament. Els governs de l'Est asiàtic es van adonar que l'éxit necessita una estabilitat política i social, i que aquesta estabilitat, al seu torn, necessita alts nivells d'ocupació i una desigualtat limitada. No tan sols es va desaprovar el consum de productes de luxe, sinó que també es van castigar les grans diferències de salaris. A la Xina, almenys en els primers estadis de desenvolupament, en general els directius no cobraven mes del triple deis ingressos d'un treballador corrent; al Japó, en canvi, cobraven deu vegades mes. (Per contra, ais Estats Units, en els darrers anys, el salari deis directius ha estat centenars de vegades superior a la resta dels treballadors.
L'any 2000, el salari del director general era més de 500 vegades superior al d'un treballador mitjà, quan una dècada anterior era 85 vegades superior, i dues dècades abans, 42 vegades superior

STIGLIZ, Joseph (2006) Com podem fer funcionar la globalització. Edicions 62, Barcelona 2007

*Joseph Stiglitz, Premi Nobel d'Economia 2001, catedràtic de diverses universitats nordamericanes, va ser assessor del president Bill Clinton i economista en cap del Banc Mundial