Plató: la bellesa, la inmortalitat...

Inmortalitat de l'ànima

Plató

Platón (en boca de Sócrates) demuestra la inmortalidad del alma mediante tres argumentos:

1) Argumento de los contrarios: A cada estado sigue su contrario. Al dormirse sigue siempre el despertarse (sino, todo acabaría por estar dormido). Y al morir sigue siempre el revivir (si no, todo acabaría por estar muerto).

2) Argumento de la reminiscencia: tenemos nociones previas (como la de «igual») que no hemos sacado de la experiencia (en la cual jamás hay dos cosas exactamente iguales), sino que las recordamos de antes de haber nacido, cuando nuestra alma conoció lo igual en sí, lo bueno , en sí, lo bello en sí, etc. Luego nuestra alma es preexistene .

3) Argumento de lo visible y lo invisible. Las cosas incorruptibles son invisibles e idénticas a sí mismas, las corruptibles son visibles y variables. El cuerpo se asemeja a estas últimas, el alma a las primeras.


Las almas puras de los filósofos van a hacer compañía a los dioses. Las almas impuras y apegadas al cuerpo, sucias y entremezcladas de materia, vagan como fantasmas hasta volver a encarnarse en otros animales o humanes, según su vicio o virtud. La función de la filosofia estriba precisamente en preparar el alma para la muerte purificándola y separándola del cuerpo.

La bellesa

El Fedro (en griego, Phaidros) es un precioso diálogo sobre la belleza, el amor, el alma y la retórica. El amor es una forma de delirio divino, lo mismo que la adivinación, la poesía. El delirio de amor se explica por la reminiscencia de la forma eterna de la belleza, que vimos antes de nacer. El alma es como un carro tirado por dos caballos alados (uno bueno y otro malo) y conducido por el auriga (la razón). Mientras los caballos tienen alas, el alma vuela más allá del cielo y contempla las formas puras, en especial la forma de la belleza. Cuando las alas se rompen, el alma se cae a la Tierra y se encarna en un cuerpo. Cuando el alma ve en este mundo objetos bellos, recuerda la forma de la belleza que vio en el otro, por lo que experimenta una intensa e inexplicable nostalgia y pasión, una locura o delirio, en que consiste el amor. La presencia del amado excita esta pasión, hace que nos rebroten las alas y que de nuevo podamos volar. Adecuadamente controlado por el auriga, por la razón, el delirio amoroso se transforma en suma sabiduría, en filosofía verdadera, en contemplación de la forma pura de la belleza y, en general, de las formas eternas.

MOSTERÍN, Jesús:

La hélade (2006)

Alianza Editorial, Madrid 2007

Plató: la bellesa, la inmortalitat...

Inmortalitat de l'ànima

Plató

Platón (en boca de Sócrates) demuestra la inmortalidad del alma mediante tres argumentos:

1) Argumento de los contrarios: A cada estado sigue su contrario. Al dormirse sigue siempre el despertarse (sino, todo acabaría por estar dormido). Y al morir sigue siempre el revivir (si no, todo acabaría por estar muerto).

2) Argumento de la reminiscencia: tenemos nociones previas (como la de «igual») que no hemos sacado de la experiencia (en la cual jamás hay dos cosas exactamente iguales), sino que las recordamos de antes de haber nacido, cuando nuestra alma conoció lo igual en sí, lo bueno , en sí, lo bello en sí, etc. Luego nuestra alma es preexistene .

3) Argumento de lo visible y lo invisible. Las cosas incorruptibles son invisibles e idénticas a sí mismas, las corruptibles son visibles y variables. El cuerpo se asemeja a estas últimas, el alma a las primeras.


Las almas puras de los filósofos van a hacer compañía a los dioses. Las almas impuras y apegadas al cuerpo, sucias y entremezcladas de materia, vagan como fantasmas hasta volver a encarnarse en otros animales o humanes, según su vicio o virtud. La función de la filosofia estriba precisamente en preparar el alma para la muerte purificándola y separándola del cuerpo.

La bellesa

El Fedro (en griego, Phaidros) es un precioso diálogo sobre la belleza, el amor, el alma y la retórica. El amor es una forma de delirio divino, lo mismo que la adivinación, la poesía. El delirio de amor se explica por la reminiscencia de la forma eterna de la belleza, que vimos antes de nacer. El alma es como un carro tirado por dos caballos alados (uno bueno y otro malo) y conducido por el auriga (la razón). Mientras los caballos tienen alas, el alma vuela más allá del cielo y contempla las formas puras, en especial la forma de la belleza. Cuando las alas se rompen, el alma se cae a la Tierra y se encarna en un cuerpo. Cuando el alma ve en este mundo objetos bellos, recuerda la forma de la belleza que vio en el otro, por lo que experimenta una intensa e inexplicable nostalgia y pasión, una locura o delirio, en que consiste el amor. La presencia del amado excita esta pasión, hace que nos rebroten las alas y que de nuevo podamos volar. Adecuadamente controlado por el auriga, por la razón, el delirio amoroso se transforma en suma sabiduría, en filosofía verdadera, en contemplación de la forma pura de la belleza y, en general, de las formas eternas.

MOSTERÍN, Jesús:

La hélade (2006)

Alianza Editorial, Madrid 2007

Augmenta el PIB; augmenten les desigualtats econòmiques

Joseph Stiglitz

Com que el PIB és relativament fàcil de mesurar, s'ha convertit en una fixació per ais economistes. El problema és que el que volem mesurar és el que volem aconseguir. De vegades, l'augment del PIB s'associa a la reducció de la pobresa, com en el cas de l'Est asiàtic. Però en aquest cas no era pas cap casualitat: els governs van idear polítiques per assegurar-se que els pobres en rebien els beneficis. En altres llocs, el creixement sovint ha estat acompanyat de l'increment de la pobresa i, de vegades, d'una renda encara mes baixa de la classe mitjana. Aixó és el que va passar ais Estats Units: entre el 1999 i el 2004 la renda mitjana disponible va pujar un onze per cent en termes reals, però la renda d'una família mitjana —la veritable família de classe mitjana— va disminuir, per culpa de la inflació, uns mil cinc-cents dòlars, l'equivalent a un tres per cent. A l'Amèrica Llatina, del 1981 al 1993, malgrat que el PIB va augmentar un vint-i-cinc per cent, la proporció de població que vivia amb menys de 2,15 dòlars al dia es va incrementar d'un 26,9 a un 29,5 per cent. Si el creixement econòmic no el comparteix tota la societat, aleshores vol dir que ha fallat el desenvolupament. Els governs de l'Est asiàtic es van adonar que l'éxit necessita una estabilitat política i social, i que aquesta estabilitat, al seu torn, necessita alts nivells d'ocupació i una desigualtat limitada. No tan sols es va desaprovar el consum de productes de luxe, sinó que també es van castigar les grans diferències de salaris. A la Xina, almenys en els primers estadis de desenvolupament, en general els directius no cobraven mes del triple deis ingressos d'un treballador corrent; al Japó, en canvi, cobraven deu vegades mes. (Per contra, ais Estats Units, en els darrers anys, el salari deis directius ha estat centenars de vegades superior a la resta dels treballadors.
L'any 2000, el salari del director general era més de 500 vegades superior al d'un treballador mitjà, quan una dècada anterior era 85 vegades superior, i dues dècades abans, 42 vegades superior

STIGLIZ, Joseph (2006) Com podem fer funcionar la globalització. Edicions 62, Barcelona 2007

*Joseph Stiglitz, Premi Nobel d'Economia 2001, catedràtic de diverses universitats nordamericanes, va ser assessor del president Bill Clinton i economista en cap del Banc Mundial

Augmenta el PIB; augmenten les desigualtats econòmiques

Joseph Stiglitz

Com que el PIB és relativament fàcil de mesurar, s'ha convertit en una fixació per ais economistes. El problema és que el que volem mesurar és el que volem aconseguir. De vegades, l'augment del PIB s'associa a la reducció de la pobresa, com en el cas de l'Est asiàtic. Però en aquest cas no era pas cap casualitat: els governs van idear polítiques per assegurar-se que els pobres en rebien els beneficis. En altres llocs, el creixement sovint ha estat acompanyat de l'increment de la pobresa i, de vegades, d'una renda encara mes baixa de la classe mitjana. Aixó és el que va passar ais Estats Units: entre el 1999 i el 2004 la renda mitjana disponible va pujar un onze per cent en termes reals, però la renda d'una família mitjana —la veritable família de classe mitjana— va disminuir, per culpa de la inflació, uns mil cinc-cents dòlars, l'equivalent a un tres per cent. A l'Amèrica Llatina, del 1981 al 1993, malgrat que el PIB va augmentar un vint-i-cinc per cent, la proporció de població que vivia amb menys de 2,15 dòlars al dia es va incrementar d'un 26,9 a un 29,5 per cent. Si el creixement econòmic no el comparteix tota la societat, aleshores vol dir que ha fallat el desenvolupament. Els governs de l'Est asiàtic es van adonar que l'éxit necessita una estabilitat política i social, i que aquesta estabilitat, al seu torn, necessita alts nivells d'ocupació i una desigualtat limitada. No tan sols es va desaprovar el consum de productes de luxe, sinó que també es van castigar les grans diferències de salaris. A la Xina, almenys en els primers estadis de desenvolupament, en general els directius no cobraven mes del triple deis ingressos d'un treballador corrent; al Japó, en canvi, cobraven deu vegades mes. (Per contra, ais Estats Units, en els darrers anys, el salari deis directius ha estat centenars de vegades superior a la resta dels treballadors.
L'any 2000, el salari del director general era més de 500 vegades superior al d'un treballador mitjà, quan una dècada anterior era 85 vegades superior, i dues dècades abans, 42 vegades superior

STIGLIZ, Joseph (2006) Com podem fer funcionar la globalització. Edicions 62, Barcelona 2007

*Joseph Stiglitz, Premi Nobel d'Economia 2001, catedràtic de diverses universitats nordamericanes, va ser assessor del president Bill Clinton i economista en cap del Banc Mundial

Grecs contra preses: les termòpiles

Els preses habitaven a l'actual Iran. Estaven separats dels assiris i babilònics, a l'oest, pels monts
Zagros.

Xerxes

L'expansionisme persa portà a conquerir aquests territoris, com també Pakistan i Egipte per part del rei Cir, i posteriormenet,  pel seu fill Cambises.
Més endavant,  Xerxes conquerí algunes ciutats de Àsia menor, i també va sotmetre Macedònia. Però quan va enviar una delegació a Esparta demanat-els-hi submissió,  simbolitzada per l'entrega de "terra i aigua", els espartans van tirar als membres de la delegació persa dins un pou: "agafeu- la vosaltres mateixos"' els hi van dir. Era l'inici del conflicte.
Es considera que l'exèrcit persa era aparatós, però al final va tindre que enfrontar-se cos a cos a les  les falanges d'hòplites ( aquests, consideraaven la lluita cos a cos com la més noble).
El combat a distància amb els arquers era el mètode preferit pels perses. A les Termòpitles en feren ús fins exterminar als espartans. Les fletxes perses eren més que notables, doncs solien tenir 3 fulles de 3 o 4 centímetres de longitud. Aquestes fletxes eren molt lleugeres, i en aquest t sentit, no podien travessar amb facilitat els escuts grecs, però si ser letals per les persones. La cavalleria persa era també notable.

FIELDS, Nic: Termópilas.  OSPREY (RBA) Barcelona 2011